dijous, 30 d’octubre de 2008

Verso i les fronteres psicològiques

Aquests dies, Clarisse, he llegit la novel·la "Verso", de Manuel Baixauli, el precedent de la multipremiada "L'home manuscrit". Al meu parer, les dues respiren un aire semblant, les dues responen a una estratègia comuna, potser menys radical -per més narrativa- en "Verso". Però totes dues són novel·les d'atmosfera, on l'important no és el que es mou, sinó la densitat de l'aire que l'autor va espessint a mesura que llegeixes. Un procés que Baixauli domina com poca gent. En totes dues, hi ha la preocupació per l'art en la vida de les persones i una recerca personal del paper que juguem en el món, però en "Verso" potser totes aquestes dèries estan més acompanyades d'elements narratius: trames, personatges, una certa intriga. En "L'home manuscrit" l'aposta és més directa, més despullada d'ornaments. Més radical. En tot cas, trobe les dues molt recomanables, tant és així que no crec que "Verso" estiga a sis o set -ja n'he perdut el compte- premis de diferència de "L'home manuscrit". Però així van les coses...
En relació a Baixauli, he llegit en algun lloc que -arran de l'èxit de "L'home manuscrit"- el món editorial català ha començat a interessar-se pels autors valencians. Tant de bo fóra així (i no únicament com una moda), però em disculpareu si no no sóc capaç de veure'n els indicis. Voleu un exemple? Tot i l'exit -i no sols de crítica sinó també de vendes- de "L'home manuscrit", Proa ha declinat de publicar la novel·la "Ulisses II" d'Ignasi Mora, el successor de Baixauli com a premi Mallorca. I un autor -com Baixauli- exigent, meticulós. Un escriptors dels importants del País Valencià.
Al meu parer, encara segueixen vigents massa inèrcies: editorials catalanes que no s'interessen per l'àmbit valencià ni com a proveïdor de material literari ni com a mercat dels llibres que editen, editorials valencianes -Bromera al marge- que no volen saber res de més enllà del Sènia i se centren en editar novel·les per a les escoles i els instituts, autors valencians que -escaldats o no per l'experiència catalana- es refugien en premis de tercer rang... Fronteres psicològiques, totes elles, que eviten que un àmbit lingüístic comú siga de manera absoluta -perquè hi ha excepcions, això podríem fer- un espai literari únic. Un tema sobre el qual haurem de tornar.
Publica un comentari a l'entrada