dimecres, 8 d’octubre de 2008

Ràbia, molta ràbia

Ja hauràs llegit, supose, que una vegada més, la violència feixista que opera impunement al País Valencià (i he dit bé: impunement) va cebar-se en el Correllengua. I de nou, com l'any passat, a Gandia. Ara, la víctima ha estat una regidora nacionalista. Nacionalista valenciana, vull dir, que, al País Valencià, els nacionalistes espanyols mai no són víctimes d'aquesta mena d'agressions. I deixem-ho ací, per ara.
Clarisse, la cosa és tan vella i tan greu que fa ràbia. Molta ràbia. Perquè aquesta violència, absolutament comparable quant a intensitat a la kale borroka que a Euskadi tan a consciència persegueix l'Estat espanyol, al País Valencià és més antiga i opera de forma molt més impune. Ni els governants ni la majoria de mitjans de comunicació la consideren important. La diferència amb aquella és que no ataca els partits i les institucions espanyoles, sinó el nacionalisme valencia i la gent d'esquerres. La gent que té una idea de país diferent (i molt sovint oposada) a la dels partits majoritaris. No cal dir que la situació és, simplement, vergonyosa, des del punt de vista democràtic, i que ja fa temps que resulta inacceptable, com ací reitera la gent de Valencians pel Canvi.
Un fet que demostra plenament que la cosa no canvia és la perfecta vigència d'aquest article que et transcric més avall. El vaig escriure a finals de febrer passat, unes setmanes abans de les passades eleccions, arran d'unes altres agressions. I he de confessar que vaig dubtar de fer-lo, malgrat que n'havia rebut suggeriments d'algun lector. La raó del dubte era ben senzilla: n'he escrit ja més dels que haguera volgut, sobre aquesta lamentable matèria. I no m'agrada repetir-me. Si finalment vaig decidir-me a rescatar els arguments que ja havia fet servir en altres ocasions va ser perquè vaig arribar a la conclusió que hi ha qüestions que no podem legitimar amb el silenci. Ni que siga a canvi de córrer el risc de fer-se pesat.

L’ou de la serp

Submergits en plena subhasta electoral, hem relegat a les golfes dels diaris dues notícies succeïdes a la ciutat de Castelló i que, precisament perquè no són noves, em semblen de la major importància: l’atac a un establiment d’hostaleria i l’agressió a un jove vinculat a col·lectius antiracistes a mans, totes dues, d’un grup de neonazis. Potser estaríem d’acord a considerar-les matèria policial sense més i, en conseqüència, no hi hauria inconvenient a destinar-les, totes dues, a la secció de successos. Però, si obràrem així, cauríem en un error gravíssim. Per una raó fonamental: perquè aquestes agressions no són cap fet aïllat sinó un graó més en una escalada de violència perpetrada per grups neonazis organitzats i dirigida, bàsicament, contra aquells que, des de l’esquerra i des del nacionalisme, discrepen de les línies que marca el discurs oficials. I la violència política exigeix una resposta que vaja més enllà de l’àmbit policial: una resposta política.

Al País Valencià la violència feixista no és nova. Ja saben vostés que en els anys tèrbols de la Transició Democràtica –de tan funestes conseqüències per al País Valencià- la dreta que es volia postfranquista va alimentar sense pudor la violència de grups d’extrema dreta –reconvertits a l’anticatalanisme furibund- amb la intenció de tallar les ales de l’incipient nacionalisme valencià. I que, en els anys següents, no ha deixat de fer-ho, ni que siga adoptant formes més subtils. No cal dir que aquesta escalada violenta no ha trobat una resposta adequada per part de les instàncies policials i judicials, de manera que, encara a hores d’ara, resten impunes moltíssimes agressions a centres cívics, partits polítics, llibreries o persones. I algunes d’elles de la rellevància de Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. Una vergonya, tot plegat. I un risc, també: la sensació d’impunitat amb què actuen aquests grupuscles, no tinguen cap dubte, encara els ha envalentit més.

Així les coses, no ens ha d’estranyar que, amb freqüència variable però amb una constància irrebatible, les accions violentes de l’extrema dreta no deixen de produir-se a terres valencianes. Crida poderosament l’atenció, per tant, la nota explicativa que va fer pública la Subdelegació del Govern, arran dels fets de Castelló, i en la qual s’afirma que no hi ha constància que les dues agressions esmentades foren obra de l’extrema dreta i que, en tot cas, ho consideraven un cas completament aïllat. Crida l’atenció i fa ràbia que, mentre en certes zones de l’Estat espanyol la simple dissidència és considerada delicte, les autoritats minimitzen la violència feixista i no actuen contra els moviments polítics –d’ideologia clarament anticonstitucional, tots ells- que els donen suport. Perquè si hi ha res fóra de dubte és que no són fets aïllats. ¿Com van a ser fets aïllats més de 50 agressions a seus o representants de certs partits polítics, o desenes d’atacs als Casals Jaume I o les intimidacions constants a persones vinculades a l’esquerra o el nacionalisme? L’informe Raxen del Moviment contra la Intolerància va registrar en 2006 al voltant de 600 incidents i activitats de racisme i intolerància al País Valencià, l’autonomia més afectada per aquesta mena de violència. I el seu portaveu, Esteban Ibarra, va declarar que en cap cas es tractava de casos aïllats, sinó que la xifra provava que existeix una estructura organitzada que du a terme accions i que té l’objectiu d’anul·lar els drets dels col·lectius més vulnerables. Si és així, per què no actuen les autoritats? Per què propicien la impunitat de la violència feixista?

Potser el frenesí d’actes de campanya no deixe temps a les nostres autoritats per a llegir. Jo els recomanaria, però, que feren un forat i li dedicaren una mica d’atenció a un llibre. Es diu "L’ou de la serp" i el va escriure Eugeni Xammar en la dècada dels 20. En ell, com a bon periodista que era, reporta els primers incidents violents que protagonitzaren a l’Alemanya de la República de Weimar els escamots del partit nazi. Uns incidents que, en general, les autoritats qualificaren de fets aïllats, sense importància. I ja sabem com va acabar la història.

(Mediterráneo, 24/2/2008)
Publica un comentari a l'entrada