dimecres, 1 d’octubre de 2008

Vicky, Cristina i una certa Barcelona

Saps que lL'altre dia vaig anar a veure la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona?I, què vols que us diga, Clarisse? No em va fer el pes. Em dóna la sensació que el geni de Manhattan no s'ha calfat massa el cap per assumir l'encàrrec de rodar una pel·lícula que fera visible la capital de Catalunya. Que s'ha limitat a posar decorats barcelonins (els de major potencial turístic, això sí) i hi ha ambientat una història com tantes. Si l'objectiu era fer un espot publicitari amb el reclam d'Allen, potser l'objectiu s'haurà complert. Si s'aspirava a lligar la ciutat a una obra d'art, la cosa és més que dubtosa. Perquè em sembla que la vigència de la pel·lícula serà tan escassa com la d'un espai publicitari a televisió.
I dic això no només perquè els primers minuts de metratge semblen un d'aquells documentals de Fira del Turisme que et mostren sense rubor i un darrere de l'altre els enquadres més gastats dels llocs més turístics de cada indret, els més tòpics, els que eixirien en una pregunta del Trivial o en un concurs de televisió. Així és l'inici de "Vicky, Cristina, Barcelona", una pura col·lecció de postals ja vistes una i mil vegades: la justificació de l'encàrrec, supose. La càmara segueix sense necessitat de cap excusa argumental suplementària la ruta de dues turistes americanes de visita a la Barcelona turística: ja sabeu, el parc Güell, la Sagrada Família, les Rambles, potser algun carreró del barri Gòtic... D'ací endavant, quan la història d'amor(s) va prenent cos, Barcelona continua sent un teló de fons prescindible. Vull dir que manca una imbricació clara de la ciutat amb la història que ens estan contant. O siga, que si substituïm el parc del Tibidabo per Eurodisney o el drac del parc Güell per la lloba de Ròmul i Rem, l'acció podria haver succeït sense cap problema a París o a Roma. O a qualsevol altra ciutat. Una maldat, per cert: la vista de la ciutat des del Tibidabo (un vell parc, en diuen a la pel·lícula) no és a penes possible per culpa de l'espessor de l'aire. De la contaminació, en definitiva. No sé què en pensaran, els promotors de la pel·lícula. Ni els turistes (potencials) que la vagen a veure.
Malgrat que una de les protagonistes fa un màster sobre "Identitat catalana", aquesta no surt per enlloc. Ben al contrari, prolifera la música de guitarra espanyola (sovint aflamencada: Paco de Lucía, etc.). No hi ha cap referència al català (la lletra de la cançó que acompanya els títols és en castellà) ni al potencial cultural (més enllà de Gaudí) de la ciutat o del país. Això per no parlar de la història en sí, basada en un personatge (el de Javier Bardem) que no podia ser més tòpic: un seductor hispànic, que dispara a tota peça que es moga, tocat (això sí) d'un aire de bohemi més propi dels anys vint a París. I, per amanir-ho, una tèrbola i violenta història d'amor amb una femme fatal (Penélope Cruz) histèrica. Potser amb aquests ingredients, el turista barceloní del futur acabe sent una dona insatisfeta que busca una còmoda i escassament compromesa expansió sexual amb un mascle ibèric. Ja ho veurem.
Pel que fa als actors, no passen de discrets (fins i tot Bardem està lluny del actoràs de "Mar adentro" o "Antes de que anochezca"). Igualment la pel·lícula, que no va més enllà de ser una comedieta lleugera, un encàrrec promocional que aspira a potenciar Barcelona com una unitat de destinació turística universal.
Finalment, una qüestió, Clarisse. M'ha arribat que a Catalunya circulen moltes còpies de la cinta en català. A Vila-real i a tot el País Valencià, només és possible veure-la en castellà. I això que, segons diuen, el castellà està a punt de desaparèixer de les nostres comarques.
Publica un comentari a l'entrada