dimarts, 30 de setembre de 2008

La llum d'Eugénio de Andrade

Ja suposaràs, Clarisse, que sovint et parlaré de llibres. Un dels darrers que m'ha enlluernat ha estat "Ofici de paciència", del poeta portugués Eugénio de Andrade.
Eugénio de Andrade és un dels arguments més contundents que poden utilitzar-se en contra de la lògica del premi Nobel. Ningú no dubta que el poeta portugués fou un dels grans. Dels més grans. I, malgrat que hi van haver peticions, es va morir sense que l'Acadèmia sueca li donara el més gran d'entre els reconeixements literaris. El món editorial en català, però, tampoc no està exempt de deute, amb el poeta portugués, ja que en són ben comptats els títols de què disposem. Així doncs, cal felicitar que El Gall, una editorial modesta alhora que ben ambiciosa a l'hora de compondre el catàleg, ens oferisca l'oportunitat de gaudir amb aquest "Ofici de paciència", que ha vist la llum fa poc en edició bilingüe. Una possibilitat que, a més d'una lectura en català, permet de fer-la en portugués i acostar-se així a la musicalitat original del vers amb la seguretat, si cal, de disposar de la crossa de la versió catalana d'Antoni Xumet. Proveu-ho, si us ve de gust, i ja em direu si la lectura no us provoca una sensació de luminiscència interior, de magisteri suprem.
La llum, efectivament, és una de les grans protagonistes del poemari. La llum sobre el paisatge, configurant-lo. La llum interior d'un poeta lúcid que sap trobar immensos tresors en cada detall de la vida. La llum que despulla els versos de tot allò que els sobra i ens els presenta reduïts a l'esquelet. A la pura essència. Eugénio de Andrade ja fa temps que va apostar per la senzillesa, que va elevar-la a la categoria d'ideologia - "l'excés em sembla una falta de gust; el luxe, una falta de generositat" va afirmar- i aquest poemari és una nova mostra. No et perdes el poema que dedica a la distinta funció de cada mà o el que resumeix, en uns pocs versos, l'impuls artístic:

"Tot el matí he cercat una síl·laba.
És poca cosa, és cert: una vocal,
una consonant, quasi res.
Però em fa falta. Només jo sé
la falta que em fa".

La condició de l'editorial i el gènere del llibre segurament impediran que entre en cap de les ternes que, cada any, distingeixen els millors llibres de l'any. Però d'això ja et parlaré un altre dia.
Publica un comentari a l'entrada