Un somriure forçat (i un lema extemporani)

He seguit amb cert interés les informacions sobre el judici contra Ricardo Costa i Francisco Camps. I el primer que m’ha cridat l’atenció és el somriure (des de fa temps un pèl forçat) amb què l’expresident de la Generalitat va arribar el primer dia a la sala. L’esperaven alguns fidels: pocs, molt pocs, molts menys que la volta anterior, quan encara exercia (és un dir) com a Molt Honorable. Entrava com a imputat però era l’únic que semblava no adonar-se’n: per això somreia com si anaren a fer-li un homenatge. Com si les preguntes, les gravacions, els tiquets, les evidències formaren part d’una trista ficció o d’un malson enmig del qual navegara perdut, sense acabar d’entendre res. Com si els fets el superaren i no fóra capaç d’assimilar-los. Una impressió que ja donava durant els darrers mesos del seu mandat i que va corroborar el dia de la seua esperpèntica dimissió, coronada per un “Som els millors”, tan significatiu com extemporani.

No sé què decidirà el jurat, però les sessions que ja portem van deixant les coses bastant clares. Els implicats en la trama o callen o aporten poca llum als fets i moltes contradiccions; la resta -treballadors de les botigues, policies, informàtics...- van dibuixant el panorama que ja imaginàvem: que Camps i Costa eren els destinataris dels regals d’un entramat mafiós que, al mateix temps que els afalagava amb detalls de luxe, obtenia substanciosos contractes pagats amb els diners de tots els valencians. No sé, ja dic, si el jurat trobarà suficients les evidències i condemnarà Camps o si aquest aconseguirà eludir la declaració de culpabilitat amb qualsevol estratagema, però em dóna la sensació que l’opinió pública ja ha deixat de creure en Camps i que, de cara a la gent, li resultarà molt difícil netejar la seua imatge.
Més encara si tenim en compte que el procés contra Camps s’ha convertit ja en una mena de judici simbòlic a tot el seu mandat, un judici del qual, siga quin siga el veredicte, no eixirà indemne l’expresident de la Generalitat. Perquè els regals i les contrapartides que es diluciden en la vista són la base d’una manera de fer política que ha portat el País Valencià a la fallida econòmica i la gent ho percep cada volta amb major claredat. El llegat de la gestió de Camps, la conseqüència d'aquesta manera d'entendre el poder, és un país que ha deixat perdre el sistema financer autòcton a causa –en bona part- de la seua dependència de la Generalitat i que ara, en conseqüència, no pot ajudar les seues empreses; un país amb un deute que ja no pot assumir i que, per tant, ni paga als proveïdors (en bona part xicotetes empreses a les quals la dilació pot abocar a desaparèixer) ni a les farmàcies ni, potser d’ací a poc, tampoc les nòmines dels seus treballadors. Un país amb el territori destrossat per l'especulació urbanística, ple de finques buides o a mig construir, que figura a la cua de l’Estat en matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. El llegat de Camps és un país que ha criminalitzat la dissidència i ha emmordassat la televisió pública fins convertir-la en la pitjor caricatura possible, que ha convertit l’exercici de la política en un arma contra els que gosaven discrepar del discurs oficial. I tot això sota l’empara d’un somriure forçat i un lema extemporani.