El paraigua de l'Estat

Ja vam parlar-ne fa algunes setmanes, quan a penes si n’havien sorgit algunes opinions. Els neoliberals acèrrims, ja saben, ara que comença a descarregar una forta tempesta, demanen que els cobrisca el paraigua del Pare Estat, quina cara més dura. Quan el que plovia eren beneficis, afirmaven que els requisits administratius que regulen l’economia eren un llast insofrible en les rodes del progrés. No dic ja els límits ètics dels beneficis empresarials o els dels salaris daurats dels grans directius: temes tabú, tots ells, cosa de comunistes desfasats, com a mínim, de gent que no volia entendre que la lògica del capitalisme sense traves ens conduiria de cap al paradís. Però, a la fi, l’única llei econòmica certa ha resultat ser la més antiga: la del pèndol. De manera que la bola, que feia poc que havia tocat sostre, ha començat el descens, cada volta amb més força. I, de camí, ha escombrat del terra la pila d’arguments irrebatibles que havien fet servir els neoliberals acèrrims. Però no únicament això: també s’ha endut per davant un bon nombre de llocs de treball i ha deixat en la incertesa un grup creixent de famílies. I, a la resta, ens ha posat la por al cos. I d’això em volia ocupar, avui.
Perquè és precisament la por que tenim tots la que serveix ara, als antics neoliberals acèrrims, d’argument decisiu per a plantejar un nou xantatge: si l’Estat no obri el paraigua, nosaltres ens banyarem, diuen, però la major part de la gent acabarà ofegant-se. Aquesta és la base filosòfica del pla de xoc que ha enllestit el govern dels Estats Units, pel qual pretén sanejar, a costa de l’erari públic, una part del sistema financer nord-americà. O això diuen. Al respecte, em vé al cap una prevenció en forma de sil·logisme: si les actuacions del govern de Georges Bush en contra del terrorisme internacional, en lloc d’aplacar-lo, únicament han aconseguit de multiplicar la inseguretat mundial, no valdria més que algú impedira que aquest senyor fique cullerada en l’economia?
Siga com siga, la cosa és que a redós de la gran potència, les autoritats europees ja s’han posat a debatre què han de fer, si intervindre o no i en quin sentit. Seguint la lògica que impera a la Unió Europea, el més previsible és que l’única decisió conjunta siga que cadascú faça el que puga o el que vulga: més enllà de la unificació dels mercats, tinguem-ho present, la unitat europea no existeix. El sistema bancari europeu, diuen els experts (uns senyors, no ho oblidem, que no van saber preveure la crisi), és molt més sòlid que l’americà. O en tot cas menys vulnerable. Però els primers indicis de debilitat ja han començat a manifestar-se, obligant els governs irlandés o alemany, entre altres, a intervindre. L’opinió pública espanyola, segons algunes enquestes, no veuria malament que l’Estat garantira, amb fons propis, l’estabilitat del sistema financer, que és com dir amb paraules boniques que, si ve el cas, absorbisca certes pèrdues i evite algun daltabaix. Una altra cosa és gastar-se diners en pal·liar les pèrdues de les constructores, un tema del que la gent no vol saber res: pensen, de fet, que encara els passa poc, que ja han guanyat massa diners fàcils per a què ara demanen ajuda. Oblida el personal, però, que els aliats principals (i imprescindibles) dels constructors han estat els bancs als quals, en canvi, veuen bé que ajude l’Estat. Els estalvis, supose, són els estalvis.
Desoint els desigs dels enquestats, el govern de Zapatero ja ha aprovat algunes mesures que pretenen mitigar la crisi en els dos sectors: l’immobiliari i el financer. Però no descarten vostés que l’Estat, amb l’argument d’evitar una crisi major, això sí, acabe gratant-se la butxaca per tapar algun forat financer. Per això, no estan de més les manifestacions que l’altre dia recordaven que la prioritat ha de ser salvar la gent i no salvar els bancs. És a dir, que l’Estat hauria d’intervindre només per a evitar que siguen els ciutadans els que paguen un cost, el de la crisi, que haurien de satisfer uns altres. Exactament aquells que, amb la seua ambició excessiva l’han provocada, l’han multiplicada o l’han anticipada. No sé si aniran exactament per ací les coses.


Article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (12/10/08)