dissabte, 13 de novembre de 2010

Dues cares del meu país

Ahir, Unai Siset va viatjar a la Ribera per sumar-se a la celebració dels premis Ciutat d'Alzira, on vam xarrar de moltes coses, vam riure molt, vam menjar bé i vam saludar molts coneguts. Entre ells, em va fer una il·lusió especial compartir una estona amb Iban Llop, el guanyador del premi de poesia a qui feia molts anys que no veia, però a qui no he deixat de llegir.
No sé la gent que seríem: potser 700, com deia algú, potser més. No importa. Unes poques desenes dalt o baix, l'important és que n'hi havia representants institucionals a la vora d'agents econòmics, polítics, animadors culturals, escriptors, etc. I es respirava una normalitat que hauria de ser més habitual del que sol ser costum. Una atmosfera on la convivència semblava possible sense les tergiversacions, la hipocresia i la demagògia que respirem cada dia al País Valencià. Una mostra del país que, pam dalt, pam baix, ens agradaria tindre. Un país on tots col·laboraren amb les iniciatives culturals que es produeixen en la nostra llengua. I aquest país també existeix. Ho vaig poder comprovar anit, a Alzira.
El problema és que, a la vora d'aquest, i sempre manifestant-se amb major estridència, també existeix el país de la corrupció (sobre la que reflexionava amb molt d'encert Xavier Aliaga a l'Avui-El Punt), de les mentides interessades, de les trampes i de les paraules buides. Un país amb unes Corts, on els governants (aplaudits amb entusiasme pels seus diputats), en lloc de debatre sobre els problemes de la gent, en lloc de donar explicacions, insulten. A qui els interpel·la, evidentment. Però també als ciutadans. I fins i tot a la intel·ligència.
Publica un comentari a l'entrada