dijous, 5 d’abril de 2018

Anit, a Castalla

Anit, a Castalla, vaig viure una nit molt especial. Pel premi Enric Valor, és clar, que em van concedir per la novel·la El paradís a les fosques, un premi de prestigi que m'ha fet molt de goig obtenir. Per trepitjar els carrers on va nàixer i va viure el senyor Valor, com el coneixien per ací, una figura enorme de la nostra cultura, a qui no sols admire sinó a qui guarde afecte perquè vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo i la seua bonhomia i el seu caràcter humil i afable em van deixar una empremta profunda. Per l'acte, organitzat amb cura i mimant-ne els detalls, davant d'un auditori ple. Però sobretot em va impressionar la resposta de la gent de Castalla, que venia a felicitar-me en allaus, i a fer-se fotos amb mi i a comentar-me què els havia semblat l'acte, i les meues paraules i a dir-me que es llegirien la novel·la. No hi havia estat mai, a Castalla, i em van acollir amb una familiaritat immensa, com si em conegueren de sempre. I, entre totes les anècdotes que s'anaven succeint, vull destacar la figura d'una dona, que es va acostar al moment d'acabar-se l'acte i em va dir que la seua mare havia conegut Enric Valor, que n'havien tingut relació, i que volia mostrar-me una cosa. I va traure una carpeta blava, de gomes, una d'aquelles on abans es guardaven els documents importants, però menuda, molt menuda, i la va obrir i em va mostrar, mentre em deia que estava segura que m'agradaria el que anava a veure, una estampeta antiga, gairebé translúcida, i la va girar del revés i em va assenyalar un nom, escrit en lletres daurades, i em va preguntar, sap què és, açò? I jo, encara atabalat per les emocions de l'acte, no vaig saber reconèixer l'objecte, i ella em va aclarir, sol·lícita, "el recordatori de la primera comunió del senyor Valor". I em va emocionar, no tant trobar-me un objecte antiquíssim, una relíquia, podríem dir, lligat íntimament a la vida del lingüista de Castalla, sinó la generositat d'aquella dona que, abans d'acudir a l'acte, va pensar en mi (tot i que encara no sabia qui era) i va creure que, ja que el premi du el nom d'Enric Valor, potser al guanyador li agradaria veure aquella penyora de l'homenot de Castalla. I va prendre's la molèstia d'agafar la carpeta i presentar-se davant meu i mostrar-me aquell recordatori. Em vaig emocionar, no cal dir-ho.
Publica un comentari a l'entrada