Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.

La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.