dilluns, 18 de maig de 2009

Europa, l'únic camí

Siguem sincers: les eleccions europees no li importen a ningú. Ni tan sols està clar que els importen massa als partits polítics que hi concorren. Potser fan vore que sí i pengen algun cartell i organitzen quatre mítings per tindre distret el candidat. Però no ens enganyem: en el fons, s’ho agafen com un tràmit enutjós que cal acomplir amb resignació. I prou. De fet, ni tan sols es molesten a cavil·lar un grapat de promeses amb ganxo electoral. I del programa, no cal parlar: si ni tan sols es preocupen de manufacturar-nos quatre frases atractives, d’aquelles que resulta fàcil mastegar, qui va a preocupar-se per donar a conèixer tot un totxo de mesures que ni tan sols entenen bona part dels aspirants a diputat. Una prova que tothom se les pren d’aquella manera la tenim en l’actitud de l’equip de Mariano Rajoy, que ni tan sols ha mogut un múscul per desbancar del capçal de la candidatura al vell candidat aznarista –Jaime Mayor Oreja- i situar-ne un de la pròpia corda. Una concessió, com vostés i jo sabem, que no s’haurien permés de tractar-se d’unes eleccions generals o autonòmiques.
Ara bé, que no els importen massa no vol dir que no els vinguen bé, aquestes eleccions, si més no als dos partits majoritaris. Ni que no hagen fet el possible per traure’n rèdit: a través de la llei electoral, per exemple, que és l’instrument (o la trampa) a través del qual els partits poderosos interpreten (o tergiversen) la voluntat popular. En funció del seu interés, no cal dir-ho. Així les coses, des de primera hora, les eleccions al Parlament Europeu es van plantejar a partir de la circumscripció única: una aberració flagrant en un estat plurinacional com l’espanyol. Una aberració, tanmateix, que convé molt al PP i al PSOE, perquè contribueix a reforçar el bipartidisme. De fet, els únics partits que poden presentar-se amb les seues sigles intactes són ells dos. La resta, si vol tindre opcions, ha de buscar-se la vida en coalicions poc o molt forçades. O siga que ha de renunciar a la seua marca i adoptar-ne una de consensuada amb altres partits. I ja sabem quina importància té la imatge en un món com el present.
Però encara és més greu, perquè les coalicions no són mai innòcues. En política, cada decisió estratègica (un vot a favor de la moció d’un determinat partit o la negativa a recolzar la iniciativa d’un altre...) suposa un risc. De fet, les cúpules dels partits saben que cada moviment en l’espectre polític s’ha de calibrar a partir del resultat d’una operació matemàtica: als vots que guanyes amb aquell canvi de focus s’han de restar els que perds. Perquè sempre en guanyes i sempre en perds. Amb cada acció. Amb cada omissió. Així, doncs, les eleccions europees obliguen als partits no majoritaris a assumir un risc que no corren ni el PP ni el PSOE. I els posaré un exemple ben pròxim: el Bloc Nacionalista Valencià intenta ocupar, al País Valencià, l’espai d’una esquerra moderada. De fet, en les darreres eleccions autonòmiques va concórrer juntament amb Esquerra Unida sota el paraigua de Compromís pel País Valencià. A les eleccions europees, en canvi, figura en la mateixa candidatura que Convergència i Unió o el Partit Nacionalista Basc. Que sí, és cert, no són la dreta franquista que domina a Espanya. Però d’esquerres tampoc no diria ningú que són, veritat? Així les coses, el Bloc potser haurà d’explicar com és que vol presentar-se com un partit d’esquerres al mateix temps que es passeja per Europa del braç de la dreta (per més que siga democràtica). Com deia, un risc que no corren els dos partits majoritaris. Que són, ja ho sabem, els que han aprovat la llei electoral.
Que els partits polítics no els donen importància, però, no vol dir que aquestes eleccions no tinguen valor. En primer lloc, perquè a Estrasburg es comencen a decidir cada volta més i més coses que ens afecten. I, en segon terme, perquè l’única opció que tenim els ciutadans de les diferents entitats nacionals sense estat es juga allà. I depén de la capacitat que tinguem de construir allò que en diem l’Europa dels pobles, un espai plural, democràtic i respectuós amb la diferència. Que ningú diu que serà fàcil. Però és, estic segur, l’únic camí.
Publica un comentari a l'entrada