Una alternativa

És cert que entre el Partit Popular i el Partit Socialista hi ha algunes diferències importants: quant a política social, sobretot, però poca cosa més (o em negareu, per exemple, que Solbes i Rato no eren intercambiables?). Però també ho és que el lligam que els uneix -el nacionalisme espanyol- és més fort que qualsevol de les divergències que els puguen separar. Molt més fort. Ho van demostrar fa poc a Navarra i ho han demostrat aquests dies a Euskadi. Al Parlament de Madrid, com no els cal demostrar-ho, fan vore que els separa tot un món. Que són enemics irreconciliables. Però no és cert. O almenys no ho és quan es dilucida qualsevol qüestió relativa a la concepció de l'Estat i al predomini de la llengua (i la cultura) castellana.
Al País Valencià, el Partit Socialista va acollir, en els inicis de la Transició, un col·lectiu important de nacionalistes valencians: gent compromesa amb el seu país, amb la llengua i la cultura que els és pròpia, que confiaven potser en el vell projecte socialista d'una Espanya federal, on no hi haguera, com ara, ciutadans de primera i de segona en funció de la llengua que parlen. I que pensaven que la millor manera de dur a terme aquesta voluntat de fer país era a través d'un projecte d'esquerres capaç d'operar a tot l'Estat. El somni, val a dir, els va durar poc. A partir del moment en què Felipe González va instal·lar-se a la Moncloa -i Joan Lerma al Palau de la Generalitat-, l'espanyolisme -disfressat potser de pragmatisme- va anar imposant-se per damunt de qualsevol altra opció nacional. L'Espanya plural que tanta gent somiava es va quedar pel camí. Amb tot, el socialisme valencià ha estat capaç de conservar un bon grapat de vots d'aquests electors nacionalistes valencians. Gent que compaginava una ideologia d'esquerres amb una concepció d'Espanya com una entitat que reconeguera i propiciara la convivència de diferents entitats nacionals al si de l'Estat. És per això, per no deixar perdre aquest electorat, que, a la vora de mesures obertament centralistes i d'una submissió neta a les directrius del PSOE, el PSPV sempre ha procurat combinar una estudiada ambigüitat en alguns temes (la unitat lingüística, per exemple) amb certes adscripcions (quasi sempre purament formals) a reivindicacions de caràcter nacionalista valencià.
L'arribada de Jorge Alarte (o hauríem de dir de Leyre Pajín?) al capdavant del PSPV ha començat a canviar les coses. Ja n'era un indici l'intent de modificar la denominació del partit: de prescindir dels mots País Valencià i substituir-los per Comunitat Valenciana, com fa el PP de Camps. La proposta no va quallar, però la visió ideològica que la propiciava no ha deixat d'emetre senyals en un sentit semblant: el PSPV és tan espanyolista com sempre però ara, a més, comença a renegar de les arrels valencianistes. La darrera mostra ha estat una votació a les Corts valencianes en la qual, a instàncies de Compromís, es dilucidava l'ingrés de la Generalitat valenciana a la Fundació Ramon Llull, una entitat que s'ocupa de la promoció exterior de la llengua catalana i de les diferents manifestacions culturals que se'n deriven. I que integren el Govern de les Illes Balears, el del Principat d'Andorra, la Generalitat de Catalunya, el Consell General dels Pirineus Orientals, l'ajuntament de l'Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes, on hi ha, entre altres, l'ajuntament de Morella, que governa, vés per on, Ximo Puig, el rival d'Alarte en el darrer congrés del PSPV. En la citada votació, els socialistes i els populars van votar de la mà. I en contra, com a bons germans espanyols. D'ací a proclamar que el valencià i el català són llengües diferents només hi ha un pas. El PSPV encara no l'ha fet, però Alarte ja ha deixat caure que no li importaria.
La renúncia del PSPV a atraure's el vot valencianista, fins i tot aquell que dubtava què era primer, si ser d'esquerres o comprometre's amb el paaís, deixa lliure un espai que, sense ser majoritari, em sembla molt important. Tan important que permetria consolidar, possiblement, una alternativa als dos partits espanyolistes. El problema és que, fins ara, tots els intents de construir-la han acabat com el ball de Torrent.

Article publicat en la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (3/5/09)