Els pioners de la ràdio i la premsa en valencià

Les coses mai no sorgeixen del no res. Les reivindicacions que, a la mort de Franco, feren possible la lenta recuperació (encara avui incompleta) de determinats àmbits per a la llengua i la cultura pròpies dels valencians tampoc no van brollar per generació espontània. En els anys 60, aprofitant les escletxes que començaven a obrir-se en un sistema que havia controlat de manera fèrria la vida de tots els ciutadans, el valencianisme polític va començar a traure el cap a través d’unes iniciatives alimentades amb una càrrega d’il·lusió, compromís i esforç que avui resulta difícil arribar a copsar en els seus termes reals. I impulsades per una gent a la qual no se li ha reconegut el paper fonamental que va jugar. Ara, la Universitat Jaume I recupera, a través de la publicació de llibre “El combat per la premsa. Al vent i Nosaltres els valencians” una part d’aquesta història oblidada que han recopilat dos dels seus protagonistes, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch.
Va ser en maig de 1964 –a 11 anys encara de la mort de Franco- quan Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas van posar en marxa una revista que no sols s’expressava en català sinó que, a més, reclamava la recuperació de la dignitat nacional dels valencians, segrestada per la dictadura. La revista, que va arribar a tindre un miler llarg de subscriptors, s’imprimia en paper ciclostilat, un fet que, vist des d’avui, sembla purament heroic. En aquell moment, l’olla del valencianisme ja començava a bullir (Joan Fuster havia publicat 2 anys abans “Nosaltres els valencians”, Carles Salvador feia una dècada que havia iniciat els cursos de Llengua Valenciana a lo Rat Penat i la Nova Cançó començava a agafar empenta...) i els impulsors de la revista van trobar la complicitat del Grup Castellonenc d’Estudis o del Club d’Estudiants, però també els entrebancs constants de la censura que, finalment, va clausurar la revista en 1969.
El programa “Nosaltres els valencians” començava a emetre’s, precisament, al temps que desapareixia “Al vent”, tot i que no es pot establir cap connexió entre les dues iniciatives. Si més no, més enllà del fet que totes dues sorgien de les inquietuds valencianistes que començaven a aflorar i d’un intent de plantejar-les en termes que defugien actituds folklòriques precedents. A través de les ones de Ràdio Popular de la Plana (amb seu a Vila-real) i amb periodicitat setmanal va nàixer un dels programes pioners en valencià, però també una finestra oberta al debat sobre qüestions que la dictadura havia arraconat, entre les quals, per exemple, la commemoració del 40é aniversari de les Normes de Castelló. I un altaveu al servei de la cultura d’expressió catalana, alguns dels artífexs principals de la qual (Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo...) van ser entrevistats al programa. 11 anys després d’haver començat les emissions, ja mort el dictador i en un context diferent (tot i que no tant com segurament semblava aleshores) “Nosaltres els valencians” es va deixar d’emetre.
“El combat per la premsa” és prou més que la crònica d’aquells anys i aquells afanys. És la reivindicació d’una feina sense la qual tantes coses que donem per fetes no haurien estat possibles. És, doncs, també un acte de justícia. Un reconeixement a la generositat dels seus impulsors i una reivindicació de la utopia com a motor de la història. Dos ingredients dels quals, com bé escriu Joaquim Maria Puyal al pròleg, encara no podem prescindir.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (3/5/09)