dilluns, 6 de juny de 2011

Una derrota conjuntural?

Tothom busca causes a la davallada socialista. Tothom excepte ells mateixos, que miren els índexs d’atur i dedueixen que era inevitable, la desfeta. Que la culpa no és dels candidats insulsos o de la falta d’un missatge clar i diferent o de la incapacitat d’il·lusionar ningú, ni tan sols els militants. La culpa és de la crisi, és clar. Només de la crisi.
Els analistes, però, han anat més lluny. I han parlat d’una escassa implantació social del socialisme valencià, de la manca de lligams amb determinats sectors de l’esquerra, dels colps de timó que han donat en relació al valencianisme polític, de la nul·la capacitat d’autocrítica que han demostrat els darrers anys, de les baralles internes, del sucursalisme respecte de Madrid... I, és clar, s’ha al·ludit també al mal que han fet les polítiques recents de Zapatero. I tot això és cert i ha influït en la sagnia socialista, no hi ha dubte. Però, si només fóra això, si les causes de la davallada foren només aquestes, la cosa tindria remei. Difícil i treballós, si voleu, però remei. Hi hauria prou a trepitjar amb convicció el carrer, a renovar relacions amb els sectors més proclius, a bufar les brases de la vella tradició valencianista dels socialistes autòctons, a fer el cor fort i admetre que no s’han fet les coses bé, a signar la pau entre famílies i mirar d’atraure nous militants, a renovar de veritat el partit i fer un esforç de coherència, a esperar que Zapatero desaparega finalment d’escena i que la dreta comence a gestionar la crisi. Però, i si no fóra així? I si la crisi dels socialistes no fóra conjuntural? I si, simplement, haguera passat el seu cicle històric?
Fem una mica d’història. La socialdemocràcia va nàixer amb la intenció de promoure reformes que milloraren la situació dels treballadors sense qüestionar, si més no a curt termini, el sistema capitalista. L’auge industrial europeu va alimentar l’aparició de grans masses d’obrers que van confiar en els socialdemòcrates per aconseguir unes condicions de treball (i de vida) més favorables. Després de la Segona Guerra Mundial, l'existència de la URSS i el model alternatiu que suposava, va propiciar que el capitalisme adoptara una cara més amable: l’Estat del Benestar, una via auspiciada, en bona part, per la socialdemocràcia. Però, durant les darreres dècades –i sobretot arran la caiguda del Mur de Berlín i l’esmicolament de l’espill comunista-, els socialistes han compaginat, arreu d’Europa, una retòrica progressista, acompanyada de certs avanços en matèria social, i una política econòmica cada volta més conservadora. Així, durant les darreres dècades de creixement econòmic, aquesta duplicitat els ha permés mantenir el vot de certs àmbits obrers i d’una part de les classes mitjanes que encara mantenien vives, si més no, les engrunes o el record d’un pensament d’esquerres. O que, simplement, veien en els socialistes l’únic partit que podia oposar-se a la dreta. Però la crisi econòmica ha devastat aquestes classes socials i, precisament en el moment en què necessitaven més protecció, ha obligat els socialistes a triar. A escollir entre defensar els seus votants naturals amb polítiques econòmiques realment d’esquerres o fer cas als poders fàctics i començar a desmuntar l’Estat del Benestar. I han escollir la segona opció.
La genuflexió de Zapatero davant dels mercats ha suposat l'escenificació del final del somni. La caiguda de l’última màscara que amagava que el socialisme ha deixat de ser útil. Que ja fa massa temps que no representa aquells a qui diu representar. La sensació d’estafa col·lectiva (que ha derivat, a la fi, en les acampades de maig) és tan general i profunda que els resultarà molt difícil recuperar la credibilitat, als socialistes. Paral·lelament, l’eclosió d’una esquerra nova, amb idees més fresques, un major domini de les noves tecnologies, lligada sense rèmores a l’ecologisme, més participativa, amenaça per primera volta en molt de temps la primacia socialista en el camp de l’esquerra. Al País Valencià, de forma clara; però també en altres llocs d’Europa.
Així les coses, el dubte no és sobrer. La socialdemocràcia europea –i encara més el socialisme valencià- necessita refundar-se. Tornar a nàixer de les cendres en què l’ha precipitat la seua excessiva incardinació en els mecanismes del poder, la conversió dels seus quadres en funcionaris privilegiats de la gran maquinària capitalista, el distanciament dels seus votants naturals. El problema és si les elits socialistes estan capacitades per assumir el repte. Un repte que, entre altres coses, significa que s’han de fer el hara-kiri. Deixar pas a cares (i idees) noves que potser ni tan sols saben on cal anar a buscar. Sincerament, no veig clar que siga possible.
En la mesura en què la crisi s’aguditze o s’allargue (i em sembla que passaran les dues coses), la nuesa dels socialistes quedarà més i més en evidència. Si la nova esquerra emergent (la valenciana i també els brots que ja es detecten a Europa) és capaç de no perdre frescor, de mantindre la coherència i seguir il·lusionant els votants, d’oposar-se a les mesures regressives que encara vindran sense les hipoteques que arrosseguen els socialistes, la refundació dels vells partits socialdemòcrates resultarà més i més complicada. Tan complicada que no descarte que acaben per seguir les passes dels seus antics companys comunistes. Tan vius abans de la caiguda del Mur de Berlín i tan anacrònics ara.

Article publicat a Valencians pel Canvi (3/6/11)
Publica un comentari a l'entrada