divendres, 7 d’octubre de 2011

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.
Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra  ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.
Publica un comentari a l'entrada