Tranströmer a Catarroja

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)