Els "Plagis" d'Urbà Lozano

Una part de la publicitat editorial de "Plagis" (Bromera), la novel·la amb què Urbà Lozano (Alginet, 1967) va guanyar el premi Ciutat de València de narrativa 2007, s’ha fet a compte del mateix títol: l’obra, resa l’argumentari promocional, conté fragments d’autors com Italo Calvino, Santiago Rusiñol, Manuel Baixauli, Quim Monzó o Martí Domínguez. Potser es tracta d’estimular la curiositat del possible lector i induir-lo a trobar on hi ha els plagis. Benvinguda siga l’estratègia comercial, si ajuda a difondre la literatura valenciana en l’ermàs lector del seu propi país, però, en tot cas, que quede clar que la novel·la té virtuts suficients per a fer-se valer més enllà de qualsevol mena d’incentiu extraliterari.
Urbà Lozano ha concebut l’obra com una relectura moderna de la comèdia d’embolics. Es a dir com una versió actualitzada del sainet valencià, al qual recorda sobretot la caricaturització dels personatges i certes eixides de to. Però igualment visible resulta la influència de la comèdia americana de l’època daurada de Hollywood. D’aquesta, Lozano adopta la ferma estructura del relat, on tot allò que té aparença de casual està perfectament maquinat a la cuina. És cert que el plagi d’un text de Santiago Rusiñol (aquest perfectament explícit) és l’element que posa en marxa tots els rodaments del relat, d’ací la idoneïtat del títol. Però, més enllà, la potència de la narració s’imposa a qualsevol vel·leïtat d’investigar la presència de textos aliens a Lozano.
Tot comença quan una regidora de Cultura d’un poble de Catalunya telefona l’escriptor Carles Llorenç per notificar-li que ha resultat el guanyador del premi que organitza el consistori. L’anècdota no tindria cap rellevància si no fóra per un detall: l’escriptor no havia presentat cap text a concurs. La impostura es resol aviat: el relat és una versió modernitzada d’un conte de Santiago Rusiñol. La regidora, però, vol evitar l’escàndol i pressiona l’escriptor, a través del representant de l’editorial, per a què escriga un conte a propòsit i els salve la cara. Per si faltava res, una coneguda de Carles Llorenç, tècnica de promoció lingüística de l’ajuntament de Carlet, apareix morta al seu llit. Completament nua i esquarterada. En sis trossos, exactament. I a la policia li falta temps per a interrogar l’escriptor. Aquests dos fets, aparentment inconnexos, són el punt de partida d’una trama que ben aviat comença a expandir-se en altres subtrames: la relació el comissari de policia que investiga el crim i la seua filla, que a més s’entén amb un subordinat seu, les peripècies d’un director de cinema amic de l’escriptor, etc. Tot plegat a un ritme trepidant, que no deixa temps per a badar.
Urbà Lozano fa servir un llenguatge àgil i viu, estilísticament molt treballat, amb recursos abundants: frases fetes, jocs verbals, repeticions literals de frases o passatges anteriors, que no sols ajuden a travar les diferents històries que es creuen sinó que sovint aporten una càrrega notable d’hilaritat. Potser a algun lector li incomode que certs fils argumentals queden massa oberts, sense una resolució clara. És possible, però en tot cas estem davant d’una novel·la divertida i intel·ligent, amb una galeria de personatges certament impagable, capaç de conjugar, a un temps, l’agilitat narrativa i el rigor estilístic. Una obra, a més, que inaugura vies poc transitades pels autors valencians. Mèrits més que suficients per no perdre de vista la trajectòria futura d’Urbà Lozano.