dilluns, 29 de desembre de 2008

Un mes, el dietari poètic de Berta Piñán

L’asturià –com l’aragonés- no està considerada com una llengua oficial a l’Estat espanyol. Però això no ha estat un obstacle suficient per a impedir el "Surdimientu", és a dir, la consolidació –a mitjans de la dècada dels 70 del segle passat- de la literatura asturiana. És cert que fins aleshores no havia tingut un fil de continuïtat prou sòlid, que s’havia limitat a manifestacions puntuals –des del segle XVII ençà- i en tot cas dependents en excés de la llengua i la literatura castellanes. A partir de la mort del dictador, però, tot comença a canviar. La primera generació d’escriptors en asturià va haver de partir de zero, d’assentar les bases d’una literatura que no tenia uns fonaments prou sòlids. Fou una generació en les obres de la qual la implicació social i la literatura anaven de la mà, tal com marcaven els imperatius d’aquell moment d’efervescència política. Als pioners, els succeí una segona fornada d’autors, nascuts en els anys 60 i entre els quals han destacat Xuan Bello ("Hestoria universal de Paniceiros"), Pedro Antón Marín Estrada ("Blues del llaberintu") o Berta Piñán ("La maleta al agua"), de qui Edicions Denes acaba de publicar el seu poemari "Un mes", en una edició bilingüe asturià-català. Els referents de Piñan i la seua generació ja no són els mateixos. D’una manera fulgurant, la literatura asturiana ha cremat etapes i s’ha incorporat al tren de l’actualitat. És, per tant, si bé una literatura minoritària –en tant que depén d’una llengua minoritària i a més marginada-, també una literatura viva. Molt viva. I d’uns nivells d’excel·lència envejables. Fa un temps, la premiada "Hestoria universal de Paniceiros" ja ens va convéncer de l’enorme qualitat dels prosistes asturians. Aquesta obra de Berta Piñán ens mostra que els poetes no els van al darrere.
Amb un pròleg de Leopoldo Sánchez-Torre, que informa de l’estat actual de la literatura asturiana alhora que hi situa Berta Piñán, i una traducció ben treballada de Jaume Subirana, l’obra que ha editat Denes presenta dues parts. La primera ens ofereix, íntegre, el poemari "Un mes"; la segona és una selecció d’alguns dels poemes recollits en altres llibres de l’autora: "Al abellu les besties", "Vida privada", "Temporada de pesca" i "La maleta al agua". Un tast d’una poesia que tant de bo no supose sinó un primer pas per a una divulgació major.
"Un mes" és una mena de dietari poètic (31 poemes, un per dia) on Berta Piñan reflexiona sobre la funció de la poesia, sobre el pas del temps i la manera tan absurda en què l’omplim sovint ("A mi deixeu-me l’ombra difusa del roure"), sobre la fugacitat de la petjada que deixem en el món, sobre l’amor o sobre la mort. N’hi ha, però, un grup de poemes especialment intensos. Ocupen, diríem, la segona setmana d’aquest mes poètic, i se centren en la tragèdia que somou les platges del sud de l’Estat espanyol, on arriben –quan aconsegueixen arribar- barques precàries carregades de gent tan desesperada que es juga la vida enmig d’un oceà hostil, amb l’única i remota esperança de guanyar un futur improbable ("Es deien Nassir, Amed, Abdu o Mohamé / i entre catifes i turistes havien somiat / una altra vida possible i un altre món"). La poesia de Piñán es construeix des de la senzillesa d’un llenguatge que flueix de manera natural, sense constriccions de cap índole, i apel·la al més profund del nostre cor. A les emocions més primàries. Un llibre, doncs, cru i intel·ligent, senzill i commovedor, compromés i directe. I, en tot cas, imprescindible.
Publica un comentari a l'entrada