dilluns, 29 de desembre de 2008

No és una broma

Com era previsible, el Tribunal Superior de Justicia valencià ha desestimat el recurs d’Acció Cultural del País Valencià contra la sanció que va imposar-li la Generalitat per les emissions digitals de la Televisió de Catalunya des dels repetidors del Bartolo, la Carrasqueta i el Montdúver, els punts que faciliten la cobertura de les comarques de la Plana, l’Alacantí i la Safor. Això suposa que ACPV haurà de fer efectiva, de manera immediata, una multa tan desproporcionada (300.000 €) que només s’entén des de l’animadversió explícita. Però la sentència del TSJ no suposa el tall de les emissions: per dur-lo a terme, cal l’autorització dels tribunals del Contenciós Administratiu de cada demarcació. I aquests, fins ara, han concedit el permís a Alacant, però l’han denegat a Castelló i a València. La situació, tanmateix, és transitòria. Perquè, d’ací a uns mesos, serà el TSJ el que falle sobre la matèria. I la previsió és que accepte les tesis de la Generalitat. Aleshores sí, les emissores catalanes podrien deixar de veure’s al País Valencià.
Que quede clar, però, que si es produeix finalment el col·lapse, serà per la connivència dels dos partits espanyolistes: el PP i el PSOE. Com ja ha ocorregut més vegades, uns i altres uneixen esforços quan es tracta de consolidar la supremacía del nacionalisme castellà i de la llengua que li serveix de vehicle. És cert que les actituds dels dos partits són diferents. De fet, és l’ofensiva dels populars valencians la que, després de més de 20 anys d’emissions, ha propiciat les apagades vigents i aspira a completar-les amb l’eliminació completa del senyal digital de les emissores de la Corporació Catalana. És el govern de Camps el que ha instruït i impulsat els expedients que ara confirma el TSJ. Però també és cert que la solució estava en mans del govern estatal i que fins i tot hi havia el compromís de Rodríguez Zapatero de facilitar la reciprocitat de les emissions. És a dir, de donar compliment al que estableix la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, segons la qual s’han de facilitar les emissions de televisió en una mateixa llengua per damunt de les fronteres administratives. Com vostés ja saben, el president del govern va pactar amb el de la Generalitat catalana, José Montilla, que afegiria un tercer multiplex als dos de què ja disposa la Generalitat valenciana, per tal que aquesta facilitara –ja de manera perfectament legal- la visió de TV3 i la resta d’emissores al País Valencià. Ara bé, a pesar del mandat legal i de les promeses, el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, ja ha anunciat que no pensa concedir aquest multiplex i que la reciprocitat només depén de l’acord entre els governs de les dues generalitats. O siga, que es renta les mans.
Ara bé, diguen el que diguen, el problema no és tècnic: de fet, fins ara el senyal català ha arribat sense problemes a través dels repetidors d’Acció Cultural. El problema és estrictament de voluntat política. No és que no puguen, és que no volen. En aquest sentit, m’agradaria escoltar la veu del PSPV, si és que en té de pròpia, que no n’estic gens segur. M’agradaria, per exemple, que el nou secretari general, Jorge Alarte, fera les gestions pertinents davant del ministre d’Indústria o del mateix president del govern. Que els recordara, si més no, la promesa de Rodríguez Zapatero. És en detalls com aquests on podria fer visible el canvi que promet el nou líder dels socialistes valencians. Però, de moment, no ha obert la boca.
Així, els populars amb atacs directes i els socialistes amb passivitat còmplice van deixant que s’assolisquen els objectius marcats: la laminació de la unitat de la llengua catalana i la consolidació, ara en l’àmbit televisiu, del monopoli del castellà. Enfront, hi ha la societat civil valenciana i les entitats culturals que la representen. Aquells que van fer possible l’arribada del senyal televisiu fa 23 anys, després d’una mobilització amb pocs precedents. Aquells que han estat capaços d’evitar la clausura que ja van intentar en el passat, no ho oblidem, tant governs populars com socialistes. O siga que, 20 anys després, estem on estàvem. Que potser, dit avui, sembla una broma, però no ho és gens.
Publica un comentari a l'entrada