Una utopia admirable

Dijous passat va fer 60 anys d’una bella iniciativa. D’una utopia admirable. Va succeir al Palais Chaillot de Paris. Allà, es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’epítet "universal" era potser més un programa de futur que una realitat, aleshores. Perquè només la van signar 50 països i no estava clar que tots ells tingueren intenció de complir-la. Han passat 60 anys i els drets humans no es respecten com caldria. Encara més: potser estem en el moment més baix d’acompliment de la declaració. Però això no significa que l’esforç de tanta gent fóra estèril. És cert que les violacions dels drets humans no han cessat. I que fins i tot aquells països que s’anomenen a ells mateixos civilitzats, els que haurien de situar-se en l’avantguarda, no han arribat al grau de compliment que caldria esperar. Però també ho és que els 30 articles que componen la declaració han promogut una consciència de respecte que potser mai abans no havia existit. I aquesta és una llavor d’una vàlua incalculable.
Si fem una ullada al panorama internacional dels darrers anys, certament resulta difícil alimentar l’esperança. La pena de mort segueix vigent en massa països i, només enguany, s’ha endut per davant 1.252 vides. La tortura continua sent pràctica més o menys habitual en prop d’un centenar d’estats. A molts països islàmics (i en altres que no ho són), la dona encara viu en una situació marginada i l’homosexualitat és un delicte i l’adulteri està penat (només per a les dones, això sí) amb la mort per lapidació. Les notícies que ens arriben de l’Àfrica negra ens mostren un continent abocat a la fam, la misèria i la violència, on moltíssima gent no pot fer valer ni els drets més elementals. I, de tant en tant, episodis com els de Darfur o Rwanda ens posen la pell de gallina. La repressió a Birmània i al Tíbet o la impunitat amb què es mouen les xarxes de prostitució a certs paradisos turístics posen també Àsia en el mapa dels incompliments. I a Sudamèrica, l’exèrcit colombià matava camperols innocents a l’objecte de fer-ne passar els cadàvers per guerrillers de les FARC i cobrar-ne la recompensa. Un abús que no està clar que no comptara amb certa condescendència del govern d’Àlvaro Uribe.
Tot i l’extrema gravetat d’aquests fets, només uns pocs exemples d’una realitat més ampla, el problema major amb què s’enfronta la declaració és la falta de compromís d’aquells que haurien de liderar les exigències de compliment. Els Estats Units, principalment. La nefasta política antiterrorista de Georges W. Bush ha arruïnat completament el crèdit del seu país en aquesta matèria. La promoció d’una guerra il·legal a l’Iraq, l’ús sistemàtic de la tortura per part de la CIA, la pròpia existència del centre de detenció il·legal de Guantànamo o les pràctiques d’Abu Ghraib no sols posen en qüestió la qualitat de la democràcia americana en matèria de drets humans, sinó que l’invaliden per a exercir qualsevol mena de lideratge. Per revertir la situació, caldria investigar a fons els fets i exigir-ne les conseqüències penals que corresponguen. Però no crec que el canvi de Barack Obama arribe tan lluny.
Tampoc la Unió Europea està lliure de culpa. L’Estat espanyol, per començar, mai no ha investigat amb convicció els casos de tortures en les comissaries, tal com denuncia Amnistia Internacional. Aquests dies, a més, hem tingut constància que diferents governs europeus van facilitar els vols de la CIA que transportaven presoners detinguts irregularment. Per no parlar de les lleis racistes amb què pretenen blindar l’espai europeu. Amb tan de llast a la motxilla, difícilment es pot alçar la veu per recordar a ningú la necessitat d’observar els drets de les persones. Aquests dies, a propòsit de la commemoració, hem escoltat discursos en què s’exigia un esforç suplementari per acomplir la declaració. Grans paraules que, per a resultar creïbles, haurien de concretar-se en mesures convincents. Tant de bo els dirigents de la Unió Europea, que tantes oportunitats de lideratge mundial han perdut, així ho entenguen. I, prèvia neteja a fons de la pròpia casa, es posen a treballar de debò per avançar en la concreció global d’aquesta utopia admirable.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/XII/08)