Saramago narra el viatge d'un elefant de Lisboa a Viena

Ara fa deu anys, José Saramago se convertia en el primer escriptor en llengua portuguesa que obtenia el Nobel de literatura. Tot i l’augment exponencial de les obligacions socials que li suposà el guardó, i malgrat l’edat que ja té (86 anys), l’escriptor d’Azinhaga no ha deixat de publicar. La darrera novel·la que ha vist la llum es diu “El viatge de l’elefant” (Edicions 62) i la va concebre, segurament, arran d’un d’aquests compromisos. O almenys així es desprén del pròleg: escriu Saramago que va saber per primera vegada de l’animal que pren com a excusa narrativa en un restaurant de Salzburg anomenat així: l’Elefant. Hi sopava en companyia de la lectora de portugués de la universitat de la ciutat, després d’haver compartit una jornada amb els alumnes. I va ser precisament la seua amfitriona qui li va fer cinc cèntims d’aquesta història. Qui va sembrar, de fet, la llavor d’aquesta novel·la.
“El viatge de l’elefant” narra la travessia de Salomó, un elefant indi, des de Lisboa a Viena. Un itinerari que encetarà després d’un temps d’avorriment plàcid a la capital portuguesa, on havia arribat amb el seu cuidador, el carnac Subhro. De primer, la seua presència havia despertat una certa curiositat a la Cort, però, a poc a poc, tothom va anar oblidant-se de tots dos, elefant i carnac. Fins que un dia, el rei Joan III va caure en el detall que potser el regal que li havia fet al seu cosí, Maximilià d’Habsburg, no estava a l’alçada del que caldria esperar. I va decidir, doncs, de reparar la mancança oferint-li un regal insòlit: l’elefant Salomó. Dit i fet, les ordres del rei van promoure la preparació d’una comitiva que havia d’assistir el paquiderm i custodiar-lo fins arribar a Valladolid, on ja es faria càrrec d’ell el seu nou propietari.
A partir d’aquesta excusa argumental, i dels diferents episodis que propiciarà un viatge que haurà de superar no sols l’enorme distància que separa Viena de Lisboa, sinó també la serralada dels Alps, Saramago enllesteix una novel·la en sintonia amb la seua producció anterior. Un protagonisme coral, una atenció preferent als oblidats de la història, un narrador que jutja i opina, que raona i fica el nas allà on li convé, un sentit de l’humor intel·ligent i una apel·lació constant a la ironia, uns diàlegs inserits enmig de la narració i marcats per la majúscula inicial, uns personatges plens d’humanitat, etc. Ara bé, si formalment “El viatge de l’elefant” s’emparenta amb algunes germanes majors com el “Memorial del convent” (a la qual l’uneix també la recreació històrica), “L’any de la mort de Ricardo Reis” o “Assaig sobre la ceguesa”, l’última novel·la del Nobel portugués no aspira a una dissecció tan profunda de la condició humana, per bé que no hi manquen certes reflexions al respecte. En contrapartida, és un dels texts més divertits i més assequibles de l’escriptor portugués.

Un poeta científic

Edicions del Salobre ha reunit en “Art breu. Antologia 1973-2008”, una tria personal del poeta Àngel Terron (Palma, 1953). Abunden els versos de temàtica científica, sobretot a la primera part de l’antologia, uns poemes que resultaran sorprenents per a qui no conega Terron i que, a poc a poc, van deixant pas a una varietat temàtica més ampla, de caire humanístic, sense abandonar del tot les referències científiques. La tria és molt equilibrada –una desena de poemes de set llibres més quatre poemes inèdits- i dóna una idea consistent de la producció poètica de Terron.