dilluns, 8 de desembre de 2008

Vint sentències

Una vegada més, i en van una vintena, un tribunal espanyol ha establert el que tothom amb dos dits de seny ja sabia: que català i valencià són dues formes d’anomenar la mateixa llengua. L’últim a pronunciar-se ha estat el Tribunal Suprem, a instància del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià –l’STEPV. El màxim òrgan jurídic espanyol ha fallat que les titulacions de Filologia Catalana acrediten els coneixements de valencià i que, per tant, l’ordre de la Conselleria d’Educació que, en una convocatòria d’oposicions, ho negava, no s’ajusta a dret. La sentència, doncs, ve a sumar-se a d’altres que, en àmbits complementaris (l’homologació dels certificats catalans i balears amb els valencians o els estatuts de les universitats valencianes, per exemple) ja reconeixien jurídicament la unitat lingüística.
És possible que vostés pensen, després d’haver llegit aquestes ratlles, que servidor és un pesat, novament amb la vella mandanga de les sentències –una vintena ja els dic- que ratifiquen el que sap tothom: fins i tot, miren que els dic, els responsables de la conselleria. Però aquest és, precisament, el drama. Com és possible que, després d’una vintena de sentències en contra, aquest columnista encara tinga munició suficient per abordar el mateix tema? O, dit d’una altra manera, com és possible que els responsables de la Generalitat –perquè, no ens enganyem, les directrius vénen de dalt- continuen promovent disposicions incorrectes sense que els caiga la cara de vergonya? O, per parlar en termes polítics, sense presentar la dimissió irrevocable per incompetència o mala fe? No havíem quedat que les sentències, en un estat democràtic, cal acomplir-les? No haurien de donar exemple les institucions? Per què, doncs, des de la Generalitat encara es continuen redactant disposicions que –i ells ho saben perfectament- no s’ajusten a dret?
Anem a pams. D’entrada, qui espere que la Generalitat caiga del burro, i vostés perdonen, a la vintena sentència ja pot buscar cadira. Si no ho ha fet a la que feia 15 o 19, per què ho hauria de fer ara? Siguem sincers, l’objectiu de la política lingüística del govern de Camps és la confusió: el conflicte. De fet, no es coneix arma més efectiva per evitar el redreçament d’una llengua minoritzada. Les llengües que, com el valencià, pateixen la pressió d’un idioma políticament més fort, com és el cas del castellà, només poden recuperar terreny a partir del consens social i d’un impuls polític decidit. Crear malentesos, fomentar la polèmica amb declaracions intempestives, dubtar de les evidències filològiques i jurídiques, com fa constantment la Generalitat, no fa sinó aplanar-li el terreny a la llengua més poderosa. Que és com dir enfonsar l’altra. I aquest, no ens enganyem, és l’objectiu a llarg termini. Però n’hi ha un altre, d’abast més curt: aquesta política genocida envers el valencià els garanteix els vots del sector més ultramuntà de l’electorat: dels antics votants d’Unió Valenciana, per entendre’ns. Que potser no són molts, però encara resulten necessaris. O això pensa Camps.
Així, doncs, tot sembla indicar que el govern valencià seguirà buscant-li les pessigolles a la qüestió, promulgant convocatòries espúries, donant feina, en definitiva, als advocats dels sindicats i les associacions valencianistes i als magistrats de les diferents instàncies jurídiques espanyoles. Invertint els diners de tots els valencians a col·lapsar una mica més el sistema judicial. I menyspreant, de camí, el dret a planificar-se la vida d’opositors, d’estudiants i de cadascun dels afectats per unes disposicions legals que ells ja saben, quan les publiquen, que seran recorregudes i invalidades pels tribunals. De moment, l’STEPV ja ha avisat que denunciarà per prevaricació el conseller, si gosa convocar oposicions sense tenir present el manament judicial. Però ja els avise jo que li buscaran les voltes fins trobar una nova manera d’incomplir la llei i, al temps, assegurar-se la impunitat. De propiciar noves sentències que sumar a la vintena. De donar més ocasions a aquest columnista per escriure, si fa no fa, el mateix article que vostés acaben de llegir. I no saben el mal que em sap.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (7/XII/08)
Publica un comentari a l'entrada