Marxa enrere

Ja saben vostés que, finalment, la Conselleria d’Educació ha fet marxa enrere i ha autoritzat els instituts valencians a impartir Educació per a la Ciutadania en la llengua que consideren més oportuna. Els alumnes, per tant, podran entendre per fi els continguts de l’assignatura que tant irrita l’estament nacionalcatòlic que governa l’Església espanyola. Així doncs, Francisco Camps, que com vostés saben és un dels seus escolans més fervorosos, haurà de consentir que a les aules valencianes s’expliquen matèries tan perilloses per a la formació (de l’esperit nacional que ells prediquen) com els drets humans, la legalitat constitucional o la igualtat de gènere. Sí, ja sé que la circular afirma que la mesura és provisional. Però també sé que els polítics creuen que rectificar no és de savis, sinó de cagabandúrries. De manera que, quan fan marxa enrere, han de dissimular el màxim possible. Però poden apostar tranquil·lament que Font de Mora ja n’ha tingut prou i massa els darrers mesos, per a què li queden ganes de tornar-ho a intentar.
La rectificació, per tant, no ha estat el fruit de cap reflexió profunda. No s’han adonat de sobte que era completament immoral utilitzar els alumnes valencians de projectils contra Zapatero. No han caigut per fi en el detall que un govern com cal no pot basar els decrets en les ocurrències del president una vesprada de febre partidista. No han arribat finalment a la conclusió que la lleialtat institucional és una base incontestable del sistema democràtic. L’únic càlcul que han fet està basat en un principi elemental de la geologia: aquell que proclama que quan l’erosió és major que la sedimentació fins i tot la muntanya més alta acaba sent esborrada del mapa. La marxa enrere, doncs, ha estat el fruit de la pressió de la comunitat educativa i d’una part important de la societat civil. La manifestació de finals de novembre -molt més multitudinària que Font de Mora i Camps hagueren pogut somiar mai- ja va demostrar que la cosa anava de veres. I la convocatòria de vaga prevista per a la setmana passada tenia totes les paperetes per a convertir-se en una paralització completa del sistema educatiu valencià. Massa pressió, un perill massa fort d’erosió, més encara quan la falta d’explicacions consistents per justificar l’extravagància de la postura de l’executiu valencià invalidava qualsevol possibilitat racional de defensa.
Ara bé, el lamentable sainet en què s’ha acabat convertint aquesta qüestió ha tingut un efecte molt positiu. Arran de tot aquest afer, bona part de la societat valenciana ha pres consciència que la mala gestió dels últims anys ha convertit el sistema educatiu valencià en un desgavell absolut. Problemes i mancances sense resposta política han omplert fins les vores la copa. La polèmica de l’anglés i l’Educació per a la Ciutadania només ha estat l’última gota, la que ha fet desbordar la indignació popular, però l’ensenyament públic valencià pateix de mals més profunds: una xarxa deficient de centres que ha derivat en la proliferació de barraques, un professorat clarament insuficient, un fracàs escolar galopant (el segon pitjor de l’Estat), unes llengües estrangeres que, malgrat tota la publicitat institucional, no compten amb els recursos necessaris per a impartir-se com caldria, etc. Així les coses, la Plataforma per l’Ensenyament Públic ja ha anunciat que la vaga que es va desconvocar es durà finalment a terme si la conselleria no mostra una clara voluntat d’enfrontar els greus problemes del sistema educatiu valencià.
L’èxit incontestable de la pressió popular i sindical planteja una qüestió que no és la primera vegada que es suscita. La societat valenciana, com volen fer-nos creure alguns, no està morta. Ben al contrari, sap mobilitzar-se quan l’estament polític ultrapassa certes línies roges. I sap mantindre la pressió fins que els governants rectifiquen. No és la primera vegada que ocorre. I tampoc no seria la primera vegada que aquesta mobilització popular es dilueix quan arriba a les urnes. Que la contestació social no té, finalment, un correlat polític. Una qüestió, si em permeten, sobre la qual els partits valencians en l’oposició farien bé d’indagar les causes.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/XII/08)