Una fauna curiosa

No és fàcil explicar l'argument de Món animal (Onada), la novel·la de Jordi Colonques. Sobretot perquè l'autor ha utilitzat molts personatges per trenar l’acció de la novel·la, alguns amb un paper més influent en els fets que ens narra, d’altres a manera d’actors secundaris que hi posen el pessic de sal o de pebre que necessita la trama. Però tot plegat es podria resumir en dues línies principals: la primera té a veure amb Gus, un paio gros i malfeiner, i la seua recerca, per dir-ho així, de feina, que l’acabarà portant a Món animal, una espècie de zoològic del segle XXI que recorda poderosament un parc temàtic valencià. L’altra línia principal s’articula al voltant de la troballa d’un cadàver al qual li falten tres dits en un descampat de la ciutat, però no penseu que la cosa va d’esbrinar qui és l’assassí o la víctima ni que, de sobte, la novel·la es veurà invadida de detectius. No van per ací, les coses. Ben al contrari, la història de la víctima –inclòs el final- queda explicada amb pèls i senyals en la segona part del llibre. Per tant, més que no una novel·la de lladres i serenos, Món animal és una obra coral on el cadàver és únicament una excusa per retratar-nos la fauna que pul·lula entorn d’ell. I entre la qual, m’agradaria destacar un empresari amb uns mètodes molt peculiars de venda a domicili (no us perdeu el curset accelerat que imparteix als futurs comercials), una pescatera amb una prometedora carrera en el món de l’espectacle, la propietària d’una cadena de televisió local o un vell rocker, admirador de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin, que està encabotat a demostrar aquella vella màxima que deia que els vells rockers no moren mai. Són només alguns dels personatges que transiten per aquesta novel·la on, per dir-ho d’alguna manera, cada personatge té el seu puntet, el seu què, i que Jordi Colonques ens presenta dibuixats amb traços grossos que accentuen determinats perfils i ens n’amaguen uns altres, però controlant sempre que no se'n vagen de mare. I no és fàcil.
Així, doncs, una galeria impagable de personatges, una narració àgil i molt ben travada, un domini del llenguatge adient per a descriure situacions pròximes a la caricatura i un sentit de l'humor molt especial fan de Món animal una sàtira ben oportuna d'una societat que, en el fons, no està tan lluny d'aquesta visió aparentment (i només aparentment) excessiva.