dilluns, 30 de gener del 2012

Jo confesso

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.
S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.
Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.
Per fer viable un artefacte d'aquest calibre, Cabré necessitava un esquelet que articulara les parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.
Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

2 comentaris:

TONI PITARCH ha dit...

Com aquell que espera el tren, des de l'andana, m'has augmentat la impaciència perquè m'arribe el torn de lectura per enllestir la gran obra de Cabré, car hi ha el vici de compartir llibres i lectures en família ... i més amb els temps que corren.

Anònim ha dit...

Tu comentario sobre el libro de Jaume Cabré sintetiza los valores del libro. Al iniciar la lectura de “Jo confesso” te sientes un poco anonado más que por su tamaño por los comentarios leídos sobre su estructura. Aunque un libro tan complejo requiere una lectura pausada, el esfuerzo que ello representa queda compensado por la riqueza del texto. Libros como éste demuestran el poder de la literatura como creadora o descubridora de historias, personajes y paisajes.
Amado Tena