dijous, 9 de febrer de 2012

Jo he llegit Bohumil Hrabal

Aquests dies, he tornat a Bohumil Hrabal. El vaig descobrir fa temps, amb "Trens rigorosament vigilats", una novel·la breu que em va captivar i que ara ho ha tornat a fer. L'he llegida a manera de preludi de "Jo he servit el rei d'Anglaterra", l'obra que acaba de reeditar Proa i que havíem convingut de comentar al club de lectura dels Socarrats.
Hi ha poques, molt poques novel·les amb el ritme de "Jo he servit el rei d'Anglaterra". Llegir-la és com si entrares a ballar i no pogueres parar mai més, imbuït per unes notes que se't claven a dins i et fan saltar de peça en peça però no et deixen parar. Explica la història de Jan Dité, un cambrer baixet i pobre que vol ser alt i milionari, però és també una galeria de personatges i situacions impagables i un passeig ben curiós per la història de la Bohèmia recent. Amerada d'aquest ritme, l'obra supera els límits de la realitat que observem i s'endinsa a voltes en la caricatura i a voltes en la paròdia o en l'exageració, sovint en els símbols. L'obra, com dic, va plena de personatges excèntrics, com el mâitre que ho controla tot fins el punt que sap què demanarà cadascun dels seus clients o l'home que talla troncs sense parar o el fill del protagonista, que només fa que clavar i clavar tatxes al terra de fusta, i encara molts més que farien la llista massa llarga. Per no parlar del mateix protagonista.
En idèntica línia, és difícil trobar escenes més hilarants en la literatura universal que el pantagruèlic banquet de l'emperador Haile Selassie, on se servirà, entre altres delícies, un camell farcit de set o vuit animals, els més menuts dins dels més grans. Allí, Dité servirà el vell i eixut rei dels etíops, que el condecorarà amb una banda blava que per a ell serà com un tresor. En canvi, el magatzem al sostre del qual s'acumulen els globus que reprodueixen exactament el cos dels clients de la sastreria que confecciona els fracs més selectes de Bohèmia i on conviuen el globus que representa el general més poderós amb el de l'últim cambrer de l'Imperi recorda, al mateix temps, Dalí i Fellini. Si n'hi ha que freguen el surrealisme (i ací podríem afegir el camp de concentració comunista on viuen com a reis els milionaris) també n'hi ha altres que, tot i l'aparença esplèndida, et remouen les entranyes, com ara el centre on els nazis emparellen mascles i femelles aris i purs per aconseguir l'home nou. Finalment, el nostre cambrer aconseguirà la meitat dels seus somnis: si bé no creixerà, sí que esdevindrà milionari i, encara més, propietari d'un fastuós hotel rural, el millor de Bohèmia. Però el somni durarà poc i Dité passarà els últims dies envoltat d'una cabra, un gat i un cavall i tingut per boig pels veïns del poble més pròxim. D'aquesta manera, Hrabal tanca el cicle amb unes escenes que beuen més del simbolisme que de l'excentricitat.
La caricatura, l'exageració, la desmesura dominen el relat, però no li impedeixen a Hrabal notes d'una tendresa demolidora, com, per exemple, l'escena en què el cambrer omple de pètals el ventre de l'amant. O el moment en què, vestit de frac com en els millors moments de la seua carrera, descobreix que s'ha convertit en un estrany no sols per als altres, sinó també per a ell mateix.
Diu la nota final que Hrabal va escriure "Jo he servit el rei d'Anglaterra" en tres setmanes i encara amb el sol sobre la màquina d'escriure, de manera que li impedia veure allò que anava posant sobre el paper. No ho sé. Potser és una més de les exageracions que recorren un llibre preciós, excessiu, on el llenguatge està al servei d'un ritme poderós, musical, que et sacseja i et du d'ací cap allà, a voluntat de l'autor. Un llibre que és un regal i que demostra, si és cert que la va escriure aixì, que la literatura no és cosa d'anys, ni de mesos, ni de dies.
Publica un comentari a l'entrada