Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és un dels pocs poetes que gaudeix d’un èxit comparable al de certs novel·listes. Una excepció –com ja ho va ser Miquel Martí i Pol fa uns anys- en un àmbit on l’edició de llibres de poesia sembla una qüestió de militància més que no de benefici empresarial. El seu darrer llibre, “Misteriosament feliç” (Proa), ha seguit la senda dels anteriors, “Càlcul d’estructures” i “Casa de misericòrdia”, i ha aguaitat, ni que siga esparsament, les llistes d’èxits.A 70 anys, la veu de Margarit sona –i no podia ser d’altra manera- ferma i convincent, clara en els plantejaments estètics i previsible (almenys en part) en el ventall temàtic. Fidel als principis que han marcat la seua trajectòria, aquest nou llibre no decebrà els lectors que el segueixen. Són poemes d’una musicalitat treballada, que semblen lliscar sols si hom es decideix a recitar-los en veu alta, que pareixen senzills perquè estan construïts a partir d’una mecànica molt ben engreixada. Poesia clara i entenedora, una opció estètica que defensa el mateix poeta a propòsit de Paul Celan i els poetes hermètics. No són els únics referents que esmenta: destaca també un poema-comentari d’una de les composicions més conegudes de Vicent Andrés Estellés, “Els amants”. No és, però, un poemari que s’alimente massa de literatura. Ben al contrari, és la vida –amb la varietat de situacions i de temes- que el forneix: ciutats, paisatges, detalls ínfims, pensaments, escenes quotidianes, donen peu a poemes que, si bé difereixen en el motiu, comparteixen l’atmosfera. Amb tot, hi ha certes constants que es repeteixen. Efectivament, Margarit incideix més en els matisos que el temps adhereix a la mirada; contempla ciutats que està convençut que mai no tornarà a trepitjar i fa balanç del dolor i les pèrdues que arrossega; dialoga amb la mort –sobretot al penúltim poema, el més llarg del recull, però també en altres-; parla de l’estat d’assossegament que assoleix l’amor quan l’experiència vital s’acumula a l’esquena; evoca records i cau de tant en tant en l’enyor. Sovint, plana certa tristesa sobre els versos, però el poeta s’apressa a desmentir-la, a constatar que, malgrat totes les ferides i totes les penes, sorprenentment, potser fins i tot miraculosament, no deixa de sentir-se “misteriosament feliç”.
El paradís invers
Si la missió dels editors és vendre llibres, ningú no podrà reprotxar a l’editorial Bromera que haja apostat ben fort pel debut literari de Xavi Sarrià, el líder d’un dels grups capdavanters de la música en català, “Obrint pas”. I la jugada no els haurà eixit malament: si més no al web de l’editorial d’Alzira, les “Històries del paradís” de Sarrià figuren com a llibre més venut de la casa. Així mateix, des del punt de vista literari, l’aposta és més que digna: Sarrià és conscient dels seus límits i no estira la corda més del compte. I això ajuda. “Històries del paradís” és un conjunt de contes breus, d’estructura senzilla i escrits amb un llenguatge actual, sense giravoltes retòriques ni artificis. Un llibre que parla d’algunes de les ferides més sagnants del món actual, de l’Iraq a Palestina i de la plaga urbanística que ens ha assolat la costa a la selva on sobreviuen els guerrillers de les FARC. Textos que denuncien moltes de les incongruències sobre les que s’enlairen tantes veritats oficials, que donen compte del dolor i la mort, de la fam i la misèria que hi ha més enllà de les nostres finestres.
Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (29/3/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada