Pasqual Mas segueix les petjades del monstre

"A Berlín m’he trobat amb el monstre, l’escenari del monstre que batega a cada cantó". Qui això escriu és Pasqual Mas (Almassora, 1961). Ho fa a "Ecos de Berlín" (Emboscall), la seua darrera obra, un llibre de viatges, podríem dir, o també una mena de dietari, on ens refereix una estada a la capital alemanya. L’autor de "La cara oculta de la lluna" i "Pavana per a un home sense nom" sempre ha mostrat una gran inclinació pels viatges, però, com narra a les primeres pàgines del llibre, "quan viatge no escric. Notetes i para de comptar". I, tanmateix, a Berlín, intueix que escriurà: "l’allau de l’escriptura a punt d’avenir-se es nota. Fa anys, en un poema d’Els mots comunicants ho vaig deixar caure, «senyal de pluja»: saps que plourà; saps que escriuràs". I així és: Mas va prenent nota dels llocs que visita i deixa fluir la ment. Així, el text amplia mires per referir-nos també els sentiments que li suscita la contemplació d’una peça de museu o d’un edifici, d’un vianant o d’una circumstància qualsevol. Els sentiments vol dir també els records. I les lectures que hi tenen a vore. I fins i tot certes associacions d’idees que el menen ben lluny. A altres llocs visitats anteriorment. O als territoris de la reflexió pura, allà on les idees s’enllacen i fecunden en noves proposicions. I tot això sense defugir una prosa amena, clara i senzilla. Sense deixar de referir el dia a dia, els detalls més quotidians, fins i tot algun diàleg.
Resulten especialment impactants les petges de l’esplendor nazi (i de les conseqüències de la seua davallada) que descobreix als carrers de Berlín: el Reichtag, l’estadi Olímpic on Hitler li va negar la mà a Jesse Owen, el Mur, les cerveseries que incubaren l’ou de la serp... Però sobretot l’emociona la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, que li du al cap, a Mas, els testimonis de dos castellonencs que van sobreviure a Mauthausen, Francisco Batiste i Agapito Martín, i a la revisió que de la barbàrie nazi n’ha fet el cinema i la literatura i d’ací a les lectures que de la Guerra Civil espanyola i del Franquisme n’han fet l’un i l’altra, i d’ací a Bruno Ganz i la seua recreació –tan humana- de Hitler a la pel·lícula "L’enfonsament" i les reaccions que va suscitar. A la tornada del lager, un grup de hooligans de l’Hertha de Berlín li recorden que el passat, potser, no està tan lluny. Potser el tenim a la vora.
"Ecos de Berlín" és un llibre que es llegeix amb gust perquè Mas ha sabut dosificar els ingredients de manera admirable, perquè dóna més importància a les sensacions que al motiu que les genera, perquè sap combinar molt bé les referències culturals i històriques amb les reflexions d’algú que no es limita a mirar. Que també pensa què és i què ha estat i què significa allò que veu.

Les Cel·les de Lliberós

Fins ara, Susanna Lliberós (Vila-real, 1973) havia publicat només en reculls col·lectius de poemes. Amb "Cel·les" (Viena Edicions) debuta en solitari de la mà del premi de Benissa, que va guanyar en 2008, i ho fa amb la contundència de qui ja fa molt de temps que tresca pels viaranys –a voltes esquerps- de la poesia i de la vida. "Cel·les" és un poemari que parla de les derrotes que ens infligeix el temps, però també de la passió que ens omple de raons per enfrontar-nos-hi. És un poemari directe i molt sincer, que aspira a remoure les entranyes del lector i enfrontar-lo amb els seus propis fantasmes. Un llibre valent i commovedor d’una veu que caldrà seguir amb molta atenció.