dimecres, 18 de març de 2009

Retorn a la inquietant mansió de Manderley

“Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley...” Als més cinèfils, aquesta frase els remetrà de seguida a Joan Fontaine, la protagonista femenina d’una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock. I als més llegits als mots inicials d’una novel·la de Daphne du Maurier (1907-1989), “Rebecca”, que ara Edicions 62 ha publicat per primera vegada en català en versió de Marta Pera. En tot cas, a uns i a altres, els vindrà al cap de manera automàtica un casalot majestuós i inquietant, envoltat de jardins en flor i de boscs, ben a prop de la mar. Manderley és, en realitat –i malgrat Joan Fontaine i Laurence Olivier-, el protagonista real de la cinta, juntament amb l’absent Rebecca –la difunta primera esposa del propietari del casalot- que li proporciona el títol a ambdues obres. No era la primera adaptació que el genial director feia d’una novel·la de Daphne du Maurier: l’any anterior (1939) havia rodat “La posada de Jamaica”, la darrera de les pel·lícules que va realitzar abans de saltar l’Atlàntic i instal·lar-se als Estats Units. Més tard (1963), encara faria servir un altre text de du Maurier (“Els ocells”) per a filmar una de les seues pel·lícules més inquietants.
Filla d’una família d’actors, du Maurier va rebre una educació exquisida a cavall entre París i Londres. Més tard, es va casar amb un militar de prestigi, amb qui es va instal·lar a un casalot de Cornualles que recorda el Manderley que protagonitza “Rebecca”. Du Maurier –i d’ací potser l’interés de Hitchcock- és una novel·lista que va destacar per la seua perícia a l’hora de crear atmosferes denses i arguments basats en bona part en la intriga. A “Rebecca”, la narradora és una jove de companyia d’extracció social baixa que es casa amb l’aristòcrata Màxim de Winter, que fa poc ha quedat vidu de la seua primera esposa, la bellíssima Rebecca. Després d’un periple per Europa, la parella torna a Manderley, on la presència de l’antiga senyora continua ben present, sobretot per la veneració que li professa la senyora Danvers, l’ama de claus del casalici. A poc a poc, du Maurier va teixint una trama que sempre té punts obscurs que el lector malda per desvetllar. L’obra ha sobreviscut perfectament al pas del temps, a l’aniquilació del món de convencions que recrea, i es llegeix amb plaer i, encara més, amb avidesa. Sobretot el darrer terç, les pàgines on du Maurier, amb pols ferm, comença a desvetllar-nos el misteri de la mort de Rebecca.

Un gran poc traduït

Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931) és, amb Swedenborg i Strindberg, un dels escriptors suecs més traduïts arreu del món i que més ha influït en la poesia universal. I, tanmateix, no és fàcil trobar obres seues a l’Estat espanyol. D’ací el mèrit enorme d’una editorial modesta, Perifèric Edicions, que n’ha editat “La plaça salvatge”, l’únic llibre de Tranströmer disponible ara mateix en català. La poesia de Tranströmer beu dels clàssics i al temps del surrealisme, dels relats bíblics i de la poesia barroca, de la pròpia experiència i de les doctrines psicològiques i les interpretacions metafísiques. En els anys 60, una série de poetes joves l’acusaren de defugir les qüestions del seu temps, d’estar més a prop d’Horaci que dels problemes dels seus contemporanis. En 1990 va patir un vessament cerebral que li va afectar la parla. Però va continuar escrivint. Qui es decidisca a llegir-lo trobarà una poesia rica en imatges i en referències filosòfiques que reclama, això sí, una lectura molt atenta.


Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (15/3/09)
Publica un comentari a l'entrada