dimecres, 4 de març de 2009

El músic ja roda pel món

La nit de dijous, vaig baixar, com faig habitualment, el fem. Havia estat un dia trepidant: de matí, la feina; després de dinar (i de la imprescindible migdiada: vint minuts reglamentaris, no malpenseu) vaig fer la darrera ullada als apunts que havia extret de la lectura d'una novel·la d'Ian McEwan -"Expiació"- que havia de comentar al club de lectura de Castelló, on Felip Kervarec m'havia convidat a participar. El tren em va fer patir una mica (deu minuts, exactament), em va accelerar el pols i em va fer caminar de pressa, per no fer tard. Vaig arribar a temps, malgrat tot: dos minuts abans de l'hora. Una mica entresuat, tot i l'oratge. Amb set. La sessió del club va ser engrescadora, tot i que la major part de gent m'era desconeguda (n'hi havia també gent que m'estime, però) i, per tant, mancava una mica de la confiança imprescindible. Amb tot, m'hi vaig trobar a gust. I espere que ells quedaren satisfets amb la meua anàlisi de la novel·la. Després, novament camina cap a l'estació, una mica de pressa, novament, per no perdre el tren i arribar a temps de dir-li bona nit a Carles, que és el primer de casa que se'n va a dormir. Vaig sopar sol -uns calamars esplèndids, amb ceba, cuinats amb cassola de fang i unes gambes a l'all delicioses- i, en acabar, vaig recollir els desperdicis i vaig baixar el fem. El carrer estava buit, potser passava algun cotxe. Vaig dipositar la bossa al contenidor i, atret per la llum de la llibreria Ausiàs, davant mateix de casa, i tot i que no m'havia posat cap peça d'abric i notava els agullons del fred, vaig acostar-me a tafanejar a l'aparador. I el cor em va fer un daltabaix. Puntualíssim a la data que havia marcat l'editorial, hi havia un bon nombre d'exemplars de "El músic del bulevard Rossini". Sabia que havien d'arribar un dia d'aquests, és clar, però no m'esperava una puntualitat tan britància, sincerament. El cas és que, malgrat el fred i malgrat l'hora, malgrat el meu aspecte (confessem-ho) una mica desendreçat, allà em vaig estar una bona estona. Mirant l'aparador. Amb la boca oberta, potser. Com si aquella fóra la primera vegada. I és que potser hi ha coses que, per més que es repetisquen, sempre ocorren per primera vegada. En fi, el cas és que el músic ja roda pel món. I jo volia desitjar-li sort.
Publica un comentari a l'entrada