El jutge Baltasar Garzón, ja ho saben vostés, pretén que Francisco Camps canvie de sastre. La imputació del president de la Generalitat valenciana en el cas Gürtel ha sigut matèria de portada els darrers dies (en competència amb el Liverpool, és clar). Però la glòria de figurar en les portades no se l’ha enduta únicament el president dels valencians. Com a conseqüència, supose, del pes decisiu de la nostra província en el context internacional, els castellonencs podem estar orgullosos de comptar amb dos imputats de soca: el portaveu popular a les Corts, Ricardo Costa, i l’exvicepresident de la Generalitat, Víctor Campos. El cas és que una testimoni del procés que instrueix Garzón ha declarat que les nostres autoritats passaven pel sastre, encomanaven la roba i marxaven sense pagar, que d’això –deien- ja s’encarregava el Bigotes. La testimoni, suposem que envejosa del benestar de què gaudim els valencians, encara ha afegit que no triaven un conjunt qualsevol, dels de passar i prou. Ben al contrari, diu que les factures que li endossaven al Bigotes tenen tants zeros que tiren d’esquena. Ignora, pobra dona, que els valencians estem orgullosos de tindre uns representants tan mudats que fan goig. No comprén, la pobra, que una jaqueta que estira de l’aixella o que fa massa plecs hauria pogut arruïnar la celebració de qualsevol dels esdeveniments que ens han regalat Camps i els seus. Que ens hauríem pogut quedar sense Fórmula 1 per culpa d’una sisa mal ajustada. O sense la copa de l’Amèrica per un camal massa curt. O sense no sé quines regates que són vitals per a la nostra gent o sense la visita del papa, Déu meu, per una costura inadequada. Però gràcies a l’elegància de Camps als afortunats habitants d’aquesta terra de les flors i de la llum i de l’amor no ens falta de res.
Ara bé, podem estar ben tranquils, els valencians, que Francisco Camps no s’ha deixat alterar per les insídies que li han abocat els jutjats de Madrid. I la calma que transmet no és un gest destinat únicament a tranquil·litzar els seus súbdits, no. És home llegit, el president, i deu estar al cas dels antecedents del càrrec que ocupa. Hem de suposar, per tant, que sabrà que les imputacions, per més greus que siguen, no aconseguiran minar la confiança cega que hem dipositat en ell els valencians. No van aconseguir que perdérem la fe en Zaplana, per més que els nostres enemics feren circular gravacions en les que, el futur president de la Generalitat, manifestava el seu desig de fer-se ric. Un propòsit, confessem-ho, que compartim bona part dels que en fórem vassalls.
Ara bé, potser el que més tranquil·litza Francisco Camps és que compta amb Garzón, que sempre és una garantia. No de bades ostenta un rècord imbatible d’expectatives insatisfetes en matèria jurídica. Té fama ben guanyada, l’home, de començar grans operacions –si pot ser televisades- que després, suposem que a causa de la tírria que li tenen altres jutges, acaben en no res. Amb els presumptes al carrer, fins i tot. Fa poques setmanes, de fet, el jutge va donar noves proves de la seua insòlita capacitat amb la instrucció del procés contra Franco i els seus generals, als quals només el xicotet detall d’haver mort fa uns anys va impedir que Garzón poguera fer seure a la banqueta dels acusats i imputar-los un fotimer de crims de guerra. Pot estar ben tranquil, doncs, Francisco Camps.
Ara bé, tinguen vostés ben clara una cosa. Com ha dit el Molt Honorable, la imputació del president en el sumari que instrueix Garzón només pot interpretar-se d’una manera: com un atac frontal contra tots els valencians i contra el seu autogovern. Un més, diria jo, després que ens neguen l’aigua i ens vulguen furtar la paella i ens tanquen Mestalla, a la mínima ocasió. De manera que, si em permeten, jo li suggeriria al president que tirara pel dret, que no es deixara passar la mà per la cara i demanara la independència. Vist el que hi ha és l’única manera que els valencians tinguem assegurada l’aigua, la paternitat de la paella, la Fórmula 1, regates cada setmana, una visita papal al mes i fins i tot la capacitat de gestionar els nostres impostos, que és, com ja saben, un detall de menor importància.
Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (15/3/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada