Cadena perpètua

No és la primera vegada que ocorre. Com altres familiars d’altres víctimes prèvies, també els de Marta del Castillo, la xica sevillana presumptament assassinada per la seua exparella, han clamat al govern que restaure la cadena perpètua per als culpables de determinats crims. No és difícil d’entendre que, ofegats pel dolor, contemplen la prolongació de les condemnes com una reparació imprescindible. No és gens difícil d’entendre que es manifesten a Madrid i que es reunisquen amb el president del govern i que postul·len la celebració d’un referèndum que sotmeta al criteri dels ciutadans si es vol o no recuperar la presó vitalícia.
A primera vista, però, aquesta demanda troba un inconvenient difícil de salvar. Ara per ara, la cadena perpètua no encaixa en el marc de la Constitució, l’articulat de la qual recull la vella filosofia segons la qual les condemnes tenen la missió de reciclar el reu en ciutadà capaç de conviure en societat. I, per tant, la durada de la pena ha d’establir-se amb aquest objectiu al fons. No és factible, per tant, prescindir de la reinserció del condemnat. No seré jo qui negue que aquesta vella filosofia és únicament un postul·lat teòric amb ben poques probabilitats d’acomplir-se. Per comprovar-ho, només hem de mirar les estadístiques i d’escoltar els testimonis de la gent que ha passat per la presó. Però que el propòsit de reinserció no compte amb mitjans materials i humans que el facen possible, no justifica que s’haja de renunciar a ell. Ben al contrari, el que caldria és forçar els poders públics a interessar-se més (i amb més recursos) per aquest forat negre en què s’ha convertit el sistema penitenciari.
I ja que parlem d’estadístiques, valdria la pena esmentar-ne una altra, la que demostra que l’augment de la coerció (ni allà on segueix vigent la pena de mort) no mitiga ni gens ni poc la delinqüència. De què serviria, doncs, restablir la cadena perpètua? Però, més enllà de la conveniència, n’hi ha un inconvenient legal: la instauració de la cadena perpètua requeriria d’una reforma constitucional prèvia que l’emparara. Una revisió que, des d’ací mateix, ja fa temps que hem reclamat, això sí, en un sentit diferent. Però, de moment, no sembla probable. Tal com estan les coses, no veig a Mariano Rajoy oferint la col·laboració del seu partit a José Luís Rodríguez Zapatero per consensuar un text que pose al dia la Constitució.
Però encara hi ha dues raons més poderoses, per desestimar la petició dels familiars de Marta del Castillo. El dolor, la ràbia, la impotència o la desesperació, per més comprensibles que ens resulten, no són els millors consellers a l’hora de determinar les regles del joc. I, a més, l’ordenament jurídic d’un estat no es pot establir en funció d’un cas concret, per més dolorós que ens resulte. Ja sé, ja sé, que a l’Estat espanyol aquesta norma no s’ha seguit sempre: la llei de Partits, per exemple, no es va fer per regular el joc democràtic, sinó per deixar fora de la llei un partit determinat i, fa no res, el Partit Popular valencià, ha modificat les regles de joc de la Sindicatura de Greuges amb l’únic propòsit de desplaçar el seu titular, poc propici a les seues tesis. Però aquests són exemples, precisament, de com no s’han de fer les coses.
Hi ha un àmbit, però, sobre les regles del qual caldria que férem una profunda reflexió. El tractament que certs mitjans de comunicació han donat a la notícia m’ha semblat senzillament repugnant. L’explotació descarada del dolor, l’exhibició de les misèries dels implicats (alguns fins i tot menors d’edat) han tornat a posar d’actualitat el periodisme que es rebolca en el fem, com ja va ocórrer amb el cas de les nenes d’Alcàsser. És cert que qualsevol consideració d’aquest tema ens du a parlar dels límits de la llibertat d’expressió i que aquesta és una qüestió delicada, molt delicada. Però que la llibertat d’expressió siga un dels drets bàsics de l’ésser humà, i que s’haja de garantir, no hauria de frenar la reflexió sobre certes regles que caldria observar, sobre certs límits que no és tolerable sobrepassar. Al cap i a la fi, la llibertat d’expressió no pot servir d’excusa per a practicar impunement l’obscenitat periodística.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (1/3/09)