dijous, 16 d’abril de 2009

Qui ho ha dit, que no hi ha pirates bons?

És possible que hi haja pirates bons? Pep Castellano (i Canto Nieto, que n’ha fet els dibuixos) creuen que sí. Així ho expliquen a “Els pirates no ploren” (Ed. del Bullent), la novel·la amb la qual Castellano va guanyar l’any passat el premi Carmesina, un dels guardons més prestigiosos de literatura infantil del País Valencià. I ja se’l mereixia, l’autor d’Albocàsser, després d’haver demostrat, amb obres com “El rap de la gallina Carolina” o “Marta Martí, reina del redolí” que domina com ben pocs escriptors valencians les claus d’un bon text per a infants.
La protagonista, com quasi sempre, es diu Marta i, de primeres, ha d’enfrontar un situació ben dolorosa: la mort de la mare. Un primer capítol de risc, en una novel·la per a infants, on les convencions (val a dir que absurdes) indiquen que més val esquivar segons quins temes. Però els lectors de Castellano ja saben que un dels seus actius principals és la capacitat de combinar narracions amenes i divertides, amb l’acció incessant que reclamen els seus lectors, i plantejaments actuals i profunds. El primer capítol de “Els pirates no ploren” és una de les millors mostres que això és possible. Són cinc pàgines plenes de sensibilitat i en elles Castellano tira mà de la novel·la de pirates més famosa de la història (“L’illa del tresor”, que després apareixerà en moments claus de la novel·la) i combina els apunts sobre el text d’Stevenson amb l’evocació de la mare (feta a partir de les olors a sabates –n’era venedora ambulant- i a mandarines) i la notícia de la seua mort, que Marta mirarà de començar a superar a partir de la lectura. Tota una declaració d’intencions.
L’òrfena se n’anirà a viure amb l’avi, a qui a penes coneix. Un home afable però alhora estrany, ple de secrets: no dorm a casa (bé, a la caravana que els fa de casa), guarda certes coses en forats ocults... Una mena de Long John Silver amb bona consciència que busca els tresors enmig d’andròmines velles: és ferroveller. A poc a poc, la relació entre avi i néta anirà passant de les sospites a l’estima incondicional. Hi ajudarà la presència de Núria Serenata, la veïna terrissaire, a qui d’entrada Marta prendrà per espia de l’avi. Un dels motors de l’acció s’articula al voltant d’un episodi envoltat de foscor: les raons que dugueren a l’avi pirata i a la mare venedora ambulant a retirar-se la paraula. A poc a poc, Castellano va deixant anar indicis, donant peixet als lectors per assegurar-se’n l’interés. L’altre pol d’atenció és la lluita contra els vaixells que deixen anar els residus enmig de la mar, que encapçala un grup de militants misteriosos. Les relacions personals i les que mantenim amb la natura són, com en altres obres de Castellano, els focus principals de l’interés. Però no hi manquen tampoc la reivindicació dels oficis artesans, de la vida a l’aire lliure o la denúncia de la injustícia que cometem quan jutgem la gent per les aparences. Qui ha dit que en una bona novel·la per a xiquets no hi caben, segons quines qüestions?

Els catalans del nord

“Els catalans” no és una de les principals obres de Patrick O’Brian (Buckinghaamshire, 1914-Dublin, 2000), l’autor de la série “Master and Comander”, 20 novel·les protagonitzades pel capità anglès Jack Aubrey i el metge i espia Stephen Maturin que ha venut més de 4 milions d’exemplars arreu del món. Però si que va ser el seu primer èxit, un relat que evoca la Catalunya nord rural de la postguerra mundial.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/4/09)
Publica un comentari a l'entrada