dijous, 2 d’abril de 2009

Pare de quatre fills

Plovisquejava una mica, poca cosa, però. Com a l'inici de la novel·la. I Pep Castellano, que és un dels comunicadors més divertits i amens que conec, i amb més ofici, m'havia suggerit que calia un cert atrezzo per a presentar al músic. Així que hem disposat una funda de violí i un cartell on es podia llegir: sóc pare de quatre fills que tenen gana i no tinc què donar-los, per favor, ajuden-me. I més enllà una caixa de puros amb unes poques monedes. Tot tret de "El músic del bulevard Rossini", que presentàvem a Babel, la llibreria de Castelló que sempre ens acull amb tanta hospitalitat. A més, hem fet sonar la "Petita serenata nocturna" de Mozart, amb la qual el protagonista, Tadeusz, comença la seua peripècia musical, i la "Campanella", de Paganini (que us enllace a sota), tan lligada a la seua història d'amor amb Krystyna. I, ja ben amarats de l'ambient de la novel·la, hem encetat un diàleg que, almenys a mi, m'ha semblat ben enginyòs. Bé, abans Pep ha fet un recordatori que m'ha agradat, perquè avui fa vuitanta anys que havia acabat la Guerra Civil i començat "una altra cosa". Després, ha parlat de les olors que desprén el llibre i del gust que fa i del tacte que té. I de la vista i de l'ànima i de la història d'amor i de quin narrador ens la conta. I ha explicat un conte sufí i ha llegit fragments de la novel·la. I jo, que també he hagut de parlar, és clar, m'hauria quedat callat escoltant-lo.
Com ja vaig dir fa uns dies, no sé quin futur li espera al músic. En tot cas, si no té sort, no serà perquè no ha nascut molt ben acompanyat.

Publica un comentari a l'entrada