Escola Valenciana

Hi ha gent que et fa sentir orgullós de pertànyer a un país, a una cultura, de parlar una llengua. La gent de la Federació Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, per exemple. Són ells qui impulsen, des de fa 24 anys (que es diu ràpid i fàcil, però no ho és gens), les Festes per la Llengua com la que, avui mateix, se celebra a Castelló (i també a Llutxent i a la Pobla de Farnals). I que en unes poques setmanes repetirà convocatòries en indrets de tot el país. Aquest cap de setmana, segons les previsions, més de 35.000 persones –entre xiquets i grans- es reuniran en les diferents seus amb l’objectiu de passar-s’ho bé al temps que reivindiquen un recolzament efectiu a la llengua dels valencians. Són jornades festives –ja ho diu el nom- on les exigències d’un major suport institucional al valencià conviuen amb activitats concebudes amb el propòsit d’aprendre i de divertir-se, que és, ja ho saben vostés, la millor manera d’educar. De fet, el d’avui només és l’acte central –la festa grossa- d’una série d’activitats que van començar a Vila-real, fa unes setmanes, amb el lliurament del premi Sambori, un certamen literari on cada any participen milers de xiquets. Així, en els dies previs, ha hagut sessions cinema, actuacions musicals –amb artistes com Al Tall o Tomeu Penya- i cercaviles. Una série d’actes que culminen avui, al Parc de Ribalta de Castelló, amb tallers preparats per les escoles de les comarques de la Plana i més actuacions i castellers i teatre i la participació d’escriptors. Una festa, com es veu, molt dinàmica que enguany s’ha centrat en la promoció de la lectura, que tanta falta ens fa. I que cada any és capaç de reunir, en les diverses convocatòries, més de 200.000 persones de tota la geografia del País Valencià. Que també es diu ràpid i fàcil. I tampoc ho és gens.
Escola Valenciana és sense dubtes una de les entitats cíviques del país de trajectòria més coherent, més sòlida i més brillant. Un camí que van començar a recórrer entre 1984 i 1986, amb el naixement d’una série d’entitats vinculades a l’educació que, finalment, van decidir federar-se i treballar juntes per fomentar l’ús del valencià en tots els sectors, i preferentment a l’escola. Des d’aleshores, han rebut distincions arreu de l’àmbit lingüístic català. Premis com el Socarrat Major o el Vicent Ventura, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el de la Nit de la Cultura Balear que atorga l’Obra Cultural Balear o el de l’Associació Econòmica d’Amics del País. No és d’estranyar, doncs, que la seua capacitat de mobilització i el seu prestigi, la seua coherència i la seua fermesa a l’hora de reclamar uns drets que són sistemàticament arraconats pels responsables polítics genere picors al Palau de la Generalitat.
Enguany, per exemple, les autoritats els han negat la cessió del Saló d’Actes de la Biblioteca Valenciana per a presentar les Trobades 2009, després d’haver estat concedida l’autorització, quina manera de fer el ridícul. Una maniobra burda, però no més que tantes altres a què ens té acostumats el Consell quan es tracta de perseguir la llengua dels valencians. Un gest estúpid també, que deixa en evidència l’escàs talant democràtic dels inquilins del palau de la Generalitat. Però això ja no ens ve de nou, francament.
Cap acte de censura, però, no sorgeix de manera espontània. I aquest resulta difícil no lligar-lo amb la posició d’Escola Valenciana en relació a la vaga en l’ensenyament que finalment s’ha convocat per al pròxim 28 d’abril, després de constatar –una vegada més- que el propòsit de diàleg que va formular la Generalitat només buscava desactivar la vaga anterior, la del passat 17 de desembre. Una vaga, recordem-ho, convocada arran del malestar que va provocar la desídia de la conselleria d’Educació envers l’escola pública i que va acabar d’encendre la decisió d’impartir en anglés l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ja ens ho imaginàvem, aleshores, que aquelles promeses només eren una maniobra dilatòria que buscava refredar el descontent. Que el seu interés per millorar l’ensenyament públic era el mateix de sempre. I que, com vostés ja saben, oscil·la entre poc i no gens.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (5/4/09)