dilluns, 13 d’abril de 2009

La revolució de les corbates

Les crisis econòmiques, diuen els entesos, tenen un component psicològic que no es pot deixar de banda. Segons sembla, les constants vitals de l’economia mundial són molt sensibles a l’estat anímic de la gent que hi prenem part. Així, no és el mateix observar que ja tenim mig plena la botella i que, per tant, podem començar a gastar aigua, que preocupar-se perquè ja n’hem consumit la meitat del contingut i, en conseqüència, cal anar amb compte que no es buide. El capitalisme, pel que es veu, necessita de l’eufòria popular per funcionar com toca. Potser per això, per infondre’ns ànims ara que vénen mal dades, els líders polítics mundials no han deixat de somriure en tota la cimera que els ha reunit a Londres. De somriure i de donar-se palmellades a l’esquena, com volent dir no patiu, que ho tenim tot controlat. La consigna és transmetre confiança en les possibilitats del sistema per veure si així els agents econòmics, o siga la gent com vosté i jo, s’espolsen de sobre els dubtes i comencen a gastar amb aquella alegria. Com féiem fa no res, si recorden. I, per animar-nos encara més, no paren de fer previsions (optimistes, no cal dir-ho). Que si estem a punt de tocar fons i per tant ja només podem anar amunt, que si en no sé quina estadística algú ha descobert un indici de recuperació, que si l’any que ve serà encara dur però l’altre segur que comença a escampar... És clar que, de tant en tant, els fets els obliguen a revisar a la baixa les previsions i a buscar noves raons, cada volta més difícils de trobar, per a l’esperança. Però no em negaran que anima molt, vore com es retracten amb un somriure als llavis.
El que més em crida l’atenció de tot plegat, tanmateix, és la nomenclatura. De primer, tothom parlava de la refundació del capitalisme, tot i que mai no he arribat a saber si la cosa consistia en una mà de pintura a la façana del sistema econòmic, com si el nen haguera de prendre la comunió, o, en realitat, anava més enllà i es tractava de posar regles més estrictes per a tots els habitants de la casa. Finalment, sembla que la cosa no podia anar tan lluny, però, malgrat tot, aquests dies no ha faltat qui ha qualificat les mesures adoptades pel G20 de revolució. Deu ser la primera revolució que es fa amb jaqueta i corbata, amb paper i ploma estilogràfica. Una revolució moderna i impol·luta, retransmesa per televisió. Bé, és cert que no ha estat del tot impol·luta, que als carrers de Londres s’han manifestat els descreguts, grups que no veuen clara la revolució que anuncien els mandataris i que ha calgut una acció ferma de la policia per a reprimir-los. Però la novetat d’aquesta revolució és que, per primera vegada, la policia feia costat als revolucionaris.
Aquesta revolució de disseny consisteix bàsicament a donar encara més diners al sistema financer mundial –que és com els especialistes anomenen els bancs- i al Fons Monetari Internacional per a què miren de solucionar la crisi. Sí, ja sé que l’avarícia dels bancs i les polítiques que ha aplicat o ha avalat l’FMI han estat precisament dos dels factors principals que ens han abocat a la catàstrofe econòmica que patim. Però, encara que a vosté i a mi ens coste de vore, ací és on hi ha la clau de tot. Perquè, no em negaran vostés que aquesta sí que és una revolució de calat, una d’aquelles idees que només se’ls pot acudir a ments privilegiades, no com la seua (i vosté perdone) i la meua, que només saben aplicar una lògica elemental, d’aquelles d’anar per casa i prou. Qui millor que les institucions que l’han provocada poden conèixer les claus definitives de la crisi? I, per tant, qui millor que el sistema financer mundial i l’FMI per trobar-ne l’eixida? Sincerament magistral, la decisió del G20. Completament revolucionària.
Amb tot, n’hi ha qui pensa que es dediquen massa diners a arreglar els balanços dels bancs i massa pocs a solucionar el problema de la gent que passa fam (i que per cert ha augmentat els darrers anys, fins arribar als 1000 milions de persones). I que aquesta, i no l’altra, és la veritable crisi que patim, la que caldria solucionar primer que res. I jo n’estic d’acord, què volen que els diga. Serà que no entenc res d’economia.

Publica un comentari a l'entrada