diumenge, 27 de desembre de 2009

El problema de fons



Més enllà de la sort d'Aminatou Haidar, el problema de fons quedarà per resoldre. Entre altres coses, perquè cap dels actors amb capacitat de decisió no s'ha plantejat ni tan sols abordar-lo. Les negociacions de Miguel Àngel Moratinos o Hillary Clinton amb els representants del monarca (també podríem dir del dictador) Mohamed V s'han centrat a eliminar la part més visible del problema: la presència, a l'aeroport de Lanzarote, d'una ciutadana sahrauí en vaga de fam. D'una dona d'aparença feble, però determinació de ferro. Amb una dignitat i una capacitat de sofriment que difícilment poden resultar intel·ligibles a una classe política com la nostra, tan avesada als tripijocs i a la doble moral. Una mare que, en la tradició del millor pacifisme, ha sabut concitar, amb l'única arma del seu propi coratge, l'atenció dels mitjans informatius. Que s'ha convertit en una icona de la resistència i ha posat novament de relleu la injustícia del món envers el poble sahrauí. I la hipocresia dels nostres governants.
L'objectiu, doncs, és apagar el focus que alimenta de titulars els diaris del món occidental i posa de manifest la passivitat occidental davant certes causes. En cap moment, però, la diplomàcia occidental no s'ha plantejat donar-li un impuls definitiu a la solució del conflicte. L'objectiu ha estat, precisament, tot el contrari: apagar els llums i facilitar així que el problema continue podrint-se com ho ha fet els darrers anys, enmig de la foscor i del silenci. Enmig de la passivitat internacional. Sense merèixer res més que alguna notícia solta, de tant en tant i només per omplir un buit, qui sap si al diari o a la consciència. Ningú no ha mogut un dit per promoure el referèndum d'autodeterminació que preveu el pla de pau d'una ONU que, com en tants altres casos, és absolutament inoperant. Cap de les converses no ha abordat els patiments inadmissibles a què està sotmés el poble sahrauí, ni la fam ni la penúria a què l'hem confinat, ni l'ocupació militar que pateix, ni la ignominiosa existència d'un mur de més de 2.500 quilòmetres que divideix en dos el país. L'únic interés de les gestions ha estat, precisament, que la lluita del poble sahrauí deixe de ser notícia. Els importa evitar la mort de l'activista, però no han fet res per evitar la injustícia i la mort que pateixen els milers de sahrauís que viuen oprimits sota la bota militar marroquina o confinats al Tindouf, una de les zones més dures del desert del Sàhara, que no és dir poc. Es veu que una vida, segons com, importa més que moltes vides.
Ja saben vostés com van anar les coses allà al Sàhara. Sis dies abans de la mort del dictador Franco, els espanyols van abandonar la terra que havien colonitzat durant una vintena d'anys sense preveure'n el futur. Deixant-la a mercé del Marroc i Mauritània, i sense comptar per a res amb l'opinió dels sahrauís que, a través del Front Polisari van reivindicar el seu dret a decidir. Poc de temps després, Mauritània renunciava a la sobirania en favor del Marroc que, des d'aleshores, manté sota ocupació bona part del país. L'ONU ja fa temps que va decidir que calia celebrar un referèndum d'autodeterminació que cada dia resulta més i més inviable, de manera que la situació fa anys que està estancada. I cap dels actors internacionals que serien capaços de forçar la solució no troba raons per moure un dit. En el fons, el problema és que aquella terra aspra és massa rica. Massa generosa en fosfats, en ferro, en reserves petrolíferes. D'ací l'interés del Marroc i de les companyies occidentals que, amb el vistiplau del regne alauí, l'exploten. D'ací la passivitat de la diplomàcia occidental. El sofriment i la injustícia que pateix el poble sahrauí els sembla un bon preu a pagar a canvi de la complicitat del Marroc amb les seues companyies, però també amb l'estabilitat de la regió. Marroc és una porta a la immigració clandestina cap a Europa que el rei dictador tanca o obre segons li convé. I, igualment, podria convertir-se en una base d'operacions immillorable per a Al Qaeda. Davant d'això, el poble sahrauí té poca capacitat de pressió. I la sort dels pobles, no ens enganyem, depén únicament de la seua força.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/12/09)
Publica un comentari a l'entrada