dimecres, 25 de novembre de 2009

Toni Mollà dissecciona el panorama audiovisual

Vivim una època incerta en matèria televisiva. L'apagada analògica, les possibilitats encara per explorar de la televisió digital terrestre, del cable o dels telèfons mòbil, i l'augment de l'oferta televisiva a través d'Internet dibuixen un panorama canviant i ple d'oportunitats en el qual caldrà definir el paper dels agents tradicionals i, entre ells, i de manera molt especial, el de la televisió de titularitat pública. És el que planteja Toni Mollà (Meliana, 1957) en el seu darrer llibre, "Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l'era digital", que acaba de publicar Bromera. I la seua opció està ben clara: la televisió pública es troba en una cruïlla decisiva i, si la política no s'ocupa de reformular el seu model amb paràmetres de futur, serà el mercat que li'l configure. Cal, doncs, un debat que definisca una nova manera d'entendre la televisió pública, que redissenye els nous models de finançament i de gestió i que ho faça en un sentit de major profunditat democràtica. Un debat que, en el cas valencià, hauria de discórrer apartat dels discursos partidistes i del conflicte lingüístic, dues qüestions que, per a Mollà -i no sols per a ell-, figuren entre les perversions que més han atemptat contra la concòrdia civil imprescindible per al progrés i la modernització socials.
Mollà analitza el panorama actual i denuncia que la concentració dels mitjans en poques mans va en detriment de la qualitat de la informació i, en conseqüència, de la democràcia. No es pot oblidar que els mitjans de comunicació són els principals agents a l'hora de configurar l'opinió pública i que, per tant, l'Estat té l'obligació de garantir aquesta pluralitat. Així mateix, constata que sovint la televisió actual prima en excés l'entreteniment i oblida que la seua missió també és informar i formar els ciutadans i, en particular, la joventut, a través d'una oferta d'acord amb els seus interessos i necessitats. De la mateixa manera, reclama que la presència de la llengua catalana als mitjans ha de ser concebuda com un valor afegit al producte. En aquest sentit, veu com a necessari un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor que la televisió pública representa per a un govern determinat. Un pacte i una redefinició del model televisiu del qual depén la supervivència mateixa de la televisió pública i la capacitat d'aprofundir en la democràcia.
Mollà ens descriu un panorama complex i canviant en el qual, al seu parer, la televisió pública ha de jugar un paper fonamental: com a servei tecnològicament capdavanter, d'ambició generalista, capaç de competir en el mercat i amb voluntat d'incidir en la vida pública. I, en el cas de comunitats amb llengua pròpia diferent del castellà, un instrument per a la seua difusió i valoració, però també per a la cohesió social. Per a fer possible aquesta nova televisió pública capaç d'enfrontar el futur amb garanties, Mollà reclama un ens moderador i veritablement independent del poder polític, un consell de l'audiovisual a la manera de la Federal Communications Comission dels Estats Units amb amples competències en la matèria. Una entitat que l'espanyol és l'únic estat europeu que encara no ha posat en marxa.
"Quina televisió pública?" és, doncs, una reflexió imprescindible per a qui vulga aproximar-se a la realitat actual del panorama audiovisual, dels reptes que planteja i del paper que hi han de jugar les televisions de titularitat pública.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/11/09)
Publica un comentari a l'entrada