dilluns, 2 de novembre de 2009

Regeneració democràtica

Pel bé de tots, els casos de corrupció que omplen aquests dies les pàgines dels diaris no haurien de passar sense conseqüències. Sense conseqüències electorals, d'entrada, perquè la inhibició dels votants legitimaria de manera irreparable la cara dura o la mentida com a valors polítics. Però, sobretot, no haurien de passar sense conseqüències legals, perquè el crèdit de la democràcia exigeix la delimitació d'un marc que pose fi a l'actual tolerància amb els corruptes. No és admissible que dirigents sospitosos d'haver permés, emparat o tret profit personal de pràctiques irregulars continuen al capdavant de les institucions com si res no passara. I, si no se'n van o els expulsen els seus partits (i aquests dies hem vist que, en molts casos, ni una cosa ni l'altra), caldrà arbitrar mesures legals que, sense discutir la presumpció d'innocència, els impedisquen continuar exercint.
El cas Gürtel, a més, ha posat de manifest l'excessiva opacitat dels comptes dels partits polítics i, encara més, la temptació de recórrer a pràctiques dubtoses per obtenir ingressos: factures que es paguen a través de fundacions, com Fundescam a Madrid, o, pitjor encara, la funesta relació entre adjudicacions dubtoses, trames corruptes i comptes dels partits, com sembla haver succeït a València. Les donacions a partits han de ser de domini públic, tindre un límit màxim i inhabilitar el donant per beneficiar-se directament d'adjudicacions, cas que el partit receptor arribe a governar. Igualment, ara més que mai, els ciutadans necessitem saber, en temps real, l'evolució del patrimoni dels nostres representants. I assegurar-nos que la voluntat d'escamotejar aquesta informació hauria de ser suficient per propiciar la inhabilitació per a exercir càrrecs públics.
Finalment, el cas Gürtel -i qüestions com l'Estatut de Catalunya- han fet palesa la intolerable relació de dependència de certes instàncies judicials respecte de la política. Una relació que suposa un forat en plena línia de flotació de la democràcia, un sistema polític basat, per damunt de tot, en la separació d'uns poders que només si són independents entre si poden arribar a compensar-se. Actituds com la del magistrat De la Rúa en evitar la inhibició o la del Tribunal Constitucional pactant a través de quotes polítiques la viabilitat o no de l'Estatut català alimenten de forma inadmissible la desconfiança dels ciutadans en la justícia. Cal, doncs, reformar la llei per a evitar aquestes relacions de dependència que ens allunyen de la democràcia i ens acosten, per més que es mantinguen les formes, a pràctiques totalitàries.
Igualment, casos com el del poliesportiu Palma Arena, que afecta la gestió de Jaume Matas a les illes Balears, ens haurien de prevenir contra la generalització dels sobrecosts en les obres públiques. No és admissible que les obres que es fan amb els diners de tots costen sempre més del que estava previst. No és possible que el que hauria de ser excepció siga la norma. I, a més, hi ha massa indicis per no sospitar que aquesta pràctica és, en realitat, un focus de corrupció que permet, amb excessiva facilitat, desviar els diners de tots a empreses concessionàries, partits polítics i càrrecs públics. De la mateixa manera, afers com els de Santa Coloma o El Ejido posen en evidència una vegada més que l'actual legislació urbanística no sols ha propiciat graus intolerables d'especulació sinó que, a l'ombra d'aquesta, han proliferat massa connivències tèrboles entre polítics i constructors. Des de Marbella a Santa Coloma ja hem vist massa casos com per no posar-ne fi d'una vegada.
La deslegitimació de la política és tan gran, ara mateix, que el que corre perill és el propi sistema democràtic. Urgeix, per tant, revisar les regles del joc, acotar certs marges d'actuació i fer més transparent tant la gestió pública com la dels propis partits. No podem consentir que la corrupció s'integre sense contestació com un més dels mecanismes habituals de funcionament de la maquinària pública. Cal, doncs, una regeneració democràtica profunda. El problema, ja ho saben vostés, és que només poden dur-la a terme els principals implicats. I jo no em jugaria un pèsol que s'atrevisquen a fer-ho.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (1/11/09)
Publica un comentari a l'entrada