Els fantasmes que poblen la nit en vetlla dels insomnes

António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és un dels grans autors de la literatura europea i un dels perennes candidats a obtenir el premi Nobel de literatura. Autor d’una trentena de llibres, està representat en català per algunes de les seues principals obres: “Esplendor de Portugal”, “Manual dels inquisidors”, “Exhortació als cocodrils”, entre altres. Ara, El Gall Editor acaba de publicar “Ahir no et vaig veure a Babilònia”, una novel·la de 2006 que ha traduït Joan Casas. Lobo Antunes és un narrador ambiciós i honest, a qui no li importa explorar límits. Potser perquè és psiquiatre de formació, la seua obra indaga sovint en les pulsions profundes de l’ésser humà. A més, entre 1970 i 1973, va participar en la guerra d’Angola, una experiència que el va marcar profundament i que es pot rastrejar també en els seus llibres que, igualment, solen ocupar-se de la història de Portugal. Segons va declarar a primers d’any, la novel·la que duia entre mans i que fa poc que ha vist la llum, Que cavalos são aqueles que fazen sombra no mar?, serà la darrera que escriga.
“Ahir no et vaig veure a Babilònia” retrata l’insomni d’uns quants personatges de la majoria dels quals no coneixem el nom, només la veu. O, per ser més precisos, el fil del pensament que, en les hores de vetlla obligada, es va descabdellant a poc a poc en un discurs recurrent i aparentment inconnex, ple d’imatges que van i vénen, de records, sensacions, propòsits i veus que sorgeixen del passat, una série d’elements que es mesclen en una barreja complexa. Hi ha un vell policia salazarista i la seua dona, i una altra que va perdre el marit i la filla, i aquesta mateixa a qui dóna veu la mare, i encara algun altre personatge que, relacionat amb els anteriors, aguaita en alguna ocasió per deixar constància de la seua veu i el seu insomni. L’obra, doncs, no té argument, només un llenguatge summament plàstic que modela les idees que poblen el cap d’uns éssers que no poden dormir. L’única estructura factible del llibre ens la donen les cinc parts en què Lobo Antunes el divideix i que corresponen a les hores que van de la mitjanit a les cinc de la matinada. Després, a dins de cada part, quatre veus ens van mostrant la seua intimitat més profunda.
No falten, però, alguns dels elements bàsics de la literatura de Lobo Antunes. Més enllà de la immersió en els racons més foscs de la condició humana, trobem referències a la repressió salazarista o a la situació de Portugal, a la solitud de la gent o a la incapacitat de comunicar-nos. Així les coses, “Ahir no et vaig veure a Babilònia” és una obra inquietant, estranya, que sedueix per la riquesa compositiva i per un llenguatge summament viu. I també per la curiositat, qui sap si insana, que ens desperten aquests personatges que, oberts en canal pel seu propi insomni, ens revelen la seua intimitat més profunda.

Un alfabet de caràcters

Núria Cadenas (Barcelona, 1970) va guanyar l’edició de l’any passat del premi Ciutat d’Elx de narrativa amb “AZ” (Edicions Tres i Quatre), un llibre de contes on recrea la vida d’una série de personatges (un per lletra, d’Àngel a Zòtic, un escriptor que mai no ha escrit una frase) que s’enfronten a la vida amb certa perplexitat. El llibre suposa la segona incursió de l’autora en la narrativa de ficció, després de títols com “Cartes des de la presó”, la biografia del cantant d’Alcoi Ovidi Montllor (“L’Ovidi”) o “Vine al sud”, una guia lúdica del País Valencià.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (8/11/09)