Iniciatives socials

No sé què pensaran vostés, però a mi em fa la sensació que els periodistes li dediquen (li dediquem) massa atenció a l’àmbit polític i massa poc a les iniciatives de la societat civil. Vull dir que li concedim, sense plantejar-nos la utilitat real o la conveniència, molt d’espai i molt de temps a banalitats enormes. Com les que, per exemple, deixava anar Francisco Camps aquests dies, quan afirmava que al PP tot és molt bonic i tots estan molt units, unes frases que no sols no són certes sinó que fins i tot insulten la intel·ligència. O com les promeses sense trellat que l’altre dia soltava amb aquella alegria el seu rival polític, Jorge Alarte, quan deia a Vila-real que pensava crear-hi 6000 llocs de treball. Sense explicar com, evidentment. Qualsevol absurd o qualsevol mentida, qualsevol moviment, per més insuls que siga, si prové de l’àmbit polític, concita ràpidament l’atenció dels mitjans. I, en canvi, hi ha moltes iniciatives que no compten amb les facilitats de què disposen els actes institucionals, que són fruit de la constància i el treball generós de molta gent, i que sovint tenen molta més substància, i, en canvi, passen discretament, sense suscitar una mínima atenció. No vull dir que deixem de parlar de política, és clar. Sinó que caldria ponderar les coses i, en tot cas, ser més receptius a allò que passa a peu de carrer i que no compta amb gabinets de premsa ni altaveus institucionals per donar-se a conèixer. Hi ha prou de rastrejar la xarxa, per exemple, i comprovar que, més allà dels gurtèlids i de la retòrica política, hi ha vida. Molta vida. Una vida sovint molt més interessant que la que llegim als papers o escoltem per la ràdio. Una vida que és invisible als mitjans. Desconec si aquesta situació és fruit d’una inèrcia mal ajustada o d’una dependència excessiva respecte de les institucions. O si, realment, és als lectors o als oients que no ens interessen sinó les cuites entre aguirres, rajoys i gallardons (o entre fabres i colomers), per més que ens toque llegir entre línies. No ho sé, però valdria la pena que en reflexionarem una mica.
I si em ve al cap, tot açò, és perquè avui se’m fa pesat tornar sobre les qüestions que ens han ocupat les darreres setmanes i m’abellia parlar-los d’un fenomen molt més agradable. D’una simple trobada de clubs de lectura que es farà dissabte que ve a Onda. Ja n’hem parlat, en alguna ocasió, dels clubs de lectura. Una iniciativa curiosa, perquè naix d’una formulació aparentment contradictòria: l’exhibició pública d’una experiència tan privada com la lectura. I que, malgrat tot, funciona. I ho fa de tal manera que, en els últims anys, estem assistint a una floració importantíssima de clubs per tota la geografia de l’Estat. Alguns, impulsats pel compromís amb la literatura de bibliotecaris convençuts del sentit del seu treball; d’altres, nascuts a partir d’associacions que han vist en la idea una forma d’impulsar una modalitat d’oci profundament enriquidora; fins i tot hi ha clubs que s’han format amb la idea d’integrar les dones de l’àmbit rural en la roda cultural, de dinamitzar zones deprimides i d’altres nascuts pel compromís d’uns pares amb l’educació dels fills. Modalitats diverses d’una mateixa fórmula: llegir un llibre i reunir-se per compartir-ne l’experiència. Tan simple com això. I és curiós, molt curiós, l’èxit que està tenint una activitat tan senzilla. I, encara més, el grau de satisfacció que es pot detectar en els seus participants, després d’una sessió. A mi encara em sembla un misteri quasi tan insondable com la mateixa experiència de llegir.
Dissabte que ve, com els deia, estan convocats a Onda tots aquells que estan implicats, o simplement interessats, en els clubs de lectura. Serà, m’imagine, una trobada cordial on, a partir de l’exposició de diferents aspectes relacionats amb els clubs, hi haurà marge suficient per compartir experiències i sinergies. I que segurament no concitarà ni una sola línia, ni un sol minut, en la majoria de mitjans de comunicació. Com tantes i tantes altres iniciatives semblants, d’un caràcter o altre, molt més fructíferes que les mentides de Camps o les ocurrències d’Alarte. Però ja saben vostés com van les coses.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (8/11/09)