Empúries rescata “El desert dels tàrtars”, de Dino Buzzati

Dino Buzzati torna a les llibreries en una edició commemorativa dels 25 anys de l’editorial Empúries. El segell –que ara opera sota el paraigua del Grup 62- ha seleccionat 4 títols de l’amplíssim catàleg que ha anat elaborant al llarg d’aquests anys i els edita, amb cobertes dissenyades per Kavel Rafferty, en una tirada limitada i fora de col·lecció. A més de “El desert dels tàrtars”, la novel·la més coneguda de Dino Buzzati, la tria inclou “Carrer Marsala”, de Miquel Bauçà; “Domini màgic” i “Passeig d’aniversari”, de Joan Vinyoli; i “Nou contes”, de J. D. Salinger. Empúries ha editat també un catàleg commemoratiu amb el discurs inaugural de Josep Benet, textos de Xavier Folch i Eugenia Broggi i una coberta il·lustrada per Miquel Barceló.
Dino Buzzati (1906-1972) és, segons Jorge Luís Borges, un dels pocs autors coetanis seus que salvaria. Potser per les visibles influències de Franz Kafka en la seua manera de concebre la literatura; potser pel solatge que hi deixaren tant l’existencialisme com el surrealisme, sobretot en els seus contes; o potser perquè planteja la impotència de l’home davant les lleis incomprensibles d’un món que actua al marge de la voluntat individual. Siga com siga, Buzzati és un dels grans noms de la literatura europea del segle XX, d’ací que l’edició d’Empúries tinga el valor, més enllà de l’oportunitat commemorativa, de refrescar-nos la memòria, de donar-nos una nova oportunitat de tornar a un dels clàssics de la narrativa del segle XX.
Dino Buzzati va tindre una formació ben acurada –a més d’escriure i dibuixar, tocava el violí i el piano- i, tot i que no es considerava escriptor, va publicar més de mitja dotzena d’obres i va fer de corresponsal de “Il Corriere della Sera” a Etiòpia –aleshores colònia italiana-, on va concebre “El desert dels tàrtars”. A més, sentia una gran afició per la muntanya, potser perquè Belluno, la ciutat on va nàixer, està situada al peu mateix del massís dels Dolomites. Una devoció, molt present també a “El desert dels tàrtars”, que l’autor ja havia plasmat a la seua primera novel·la (“Bàrnabo delle montagne”).
“El desert dels tàrtars” narra la vida de Giovanni Drogo des del moment de la seua graduació com a tinent fins a la fi dels seus dies. Una vida, la del protagonista, que estarà profundament lligada a la Fortalesa Bastiani, un baluard militar situat en unes muntanyes aïllades de la civilització, tot just a tocar d’una immensa explanada sovint coberta de boires. Els militars allí destinats tenen la missió de vigilar la possible arribada d’un exercit enemic, els tàrtars. Drogo, d’entrada, no pensa estar-hi massa temps, però, finalment, per unes raons o altres, no acaba de marxar. I, quan ho haja de fer, serà en contra de la seua voluntat. El fil que tensa la novel·la de Buzzati és l’espera dels tàrtars, que no arriben mai, i la forma com l’amenaça transforma les vides de tots els habitants de la fortalesa en una rutina inhumana. D’ací, per exemple, que un sentinella haja de matar un company simplement perquè no coneix la contrasenya del dia. Una lògica absurda i implacable davant de la qual els individus es troben inermes. Un dels grans mèrits de la novel·la de Buzzati és el contrast entre el discurs asèptic del narrador i la immensa càrrega dels fets que ens dóna a conèixer. De manera que la lectura –formalment plàcida- va calant a poc a poc en l’ànim del lector fins a causar-li un desassossec profund.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (15/11/09)