dilluns, 16 de novembre de 2009

El Mur, els murs

Aquests dies, ja ho saben vostés, no s’ha parlat d’altra cosa que del Mur de Berlín i la seua caiguda, un 9 de novembre d’ara fa 20 anys. I, doncs, de la fi de la divisió d’Alemanya i d’Europa i també de la llibertat i dels que, diuen, la van fer possible. Però ja fa temps que la història ens ha ensenyat que no hi ha res completament blanc o completament negre. Que no ni ha episodi gloriós que no s’edifique sobre algunes –o sobre moltes- misèries. I si no s’ho creuen, proven a llegir el “Memorial del convent” de José Saramago i mai més no tornaran a admirar un monestir de la mateixa forma, per més sublim que els semble la seua factura.
Per això, per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur que va separar, durant molt de temps, els ciutadans del sector oest de la ciutat dels seus compatriotes de la República Democràtica Alemanya, s’han reunit a Berlín els principals dirigents del món occidental. I d’altres com Gorbatxev, a qui s’atribueix el pilotatge del desmantellament de l’Estat comunista quan, simplement, el que no va poder és evitar que caiguera. Coses que passen. El cas és que, si han vist vostés les televisions o han llegit els diaris aquesta setmana, potser hauran arribat a la conclusió que el Mur de Berlín –i per extensió els règims comunistes- van caure únicament a causa de la indecisió d’uns agents de policia duanera i el coratge d’uns centenars d’alemanys de l’est. I les coses no van anar exactament així.
Ocorre, però, que la caiguda del Mur de Berlín és un símbol poderós. I, com a tal, segurament va ser un punt d’inflexió decisiu en una dinàmica que, tanmateix, ja resultava imparable. Per causes conjunturals com la pressió social, la deriva personalista d’alguns règims, el col·lapse financer que vivia la URSS a causa de les enormes despeses que havia compromés en la Guerra Freda o la ingerència poderosa de la CIA i del Vaticà, especialment a Polònia. Però també per una causa estructural decisiva: la contradicció que suposava, per a un sistema de producció comunista, haver de competir en un mercat cada dia més i més globalment capitalista. De manera que, més que no causa de res, la caiguda del Mur de Berlín va ser la conseqüència d’una situació que ja estava prou madura per esclatar. D’ací que, arran de l’ensulsida del símbol, tot és precipitara. Però d’això se n’ha parlat poc, aquests dies, potser perquè la profunditat no encaixa massa bé en el format d’espectacle a què ens tenen acostumats.
Siga com siga, les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín no han estat totes dignes de celebrar. D’entrada, la pèrdua del referent comunista va significar a Occident una crisi de valors de l’esquerra, que es va quedar de sobte sense espill i encara no s’ha recuperat del tot. I la consolidació, fins que la crisi actual l’ha deixat amb les vergonyes a l’aire, del neoliberalisme salvatge, la primera obsessió del qual va ser desmantellar l’Estat del Benestar que havia forjat la socialdemocràcia en un intent de fer la síntesi entre els avantatges del capitalisme i els del socialisme marxista. Les conseqüències del monopoli ideològic neoliberal ja les saben vostés: guerres arreu del món, auge del terrorisme, reculada dels drets humans, depredació dels entorns naturals i degradació del planeta, eixamplament de les diferències entre rics i pobres...
Ara bé, si la superficialitat em molesta, la hipocresia de certs dirigents presents a Berlín m’ha indignat profundament. Parle d’alguns mandataris que s’omplien la boca parlant de llibertat i que feien vots per a què el cas de Berlín no es repetisca mai més i que posaven ben pagats a les fotografies commemoratives. I que, en canvi, no tenen cap rubor a mantindre ben dreçats als seus països uns murs semblants. Em referisc a Hillary Clinton i a Rodríguez Zapatero, i al mur que separa els Estats Units de Mèxic i a la tanca que aïlla les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla del Marroc. Dos casos als quals podríem afegir-ne els de països que no estaven representats a Berlín, com els d’Israel i els murs que ha alçat a Gaza i Cisjordània, per exemple. Uns murs, en tot cas, que separen tant com ho feia el de Berlín. I que resulten igualment ignominiosos.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (15/11/09)
Publica un comentari a l'entrada