Plató, Berlusconi i Rajoy

Tinc aquests dies entre mans el "Critó", un dels "Diàlegs" que el filòsof grec Plató dedica al seu mestre Sòcrates. Una lectura deliciosa que no s'haurien de perdre, si tenen ocasió. El llibre és un dels primers volums d'una selecció dels clàssics de la col·lecció Bernat Metge en edició especial per als quioscs. Una xicoteta joia, en la forma i en el contingut, que al País Valencià només es pot obtindre si hom se'n fa subscriptor, ja que la distribució als quioscs no baixa més al sud del riu Sènia. Una qüestió que no em sembla menor, francament, perquè si els convençuts de la unitat lingüística som els qui posem les fronteres, ja em diran vostés què podem esperar del futur. Però deixem-ho ací, que aquest no és el fil que avui pertoca d'estirar.
Si esmentava Plató és perquè explica que Sòcrates, condemnat a mort, rep la visita d'alguns amics que han preparat la seua fugida. Però Sòcrates no vol secundar-los perquè, si ho fera, els seus conciutadans el podrien acusar de voler-los destruir, ja que qui vulnera les lleis no fa sinó contribuir a la ruïna de la societat que l'ha acollit. Salvaria la vida, sí, però perdria l'honor i ell prefereix la mort a la deshonra. Una manera de pensar sense la qual, possiblement, els grecs mai no hagueren inventat el concepte de democràcia, que vol dir no sols l'elecció dels qui han de governar en nom de tots sinó també el respecte profund a les lleis i la concepció de la política com una ocupació honorable, a l'abast tan sols d'aquells sobre els quals no plana ni tan sols l'ombra de cap sospita. No cal dir que les coses han canviat molt d'uns segles ençà i no gosaria dir que l'escassa devoció actual per la lectura dels clàssics no hi tinga res a vore.
És cert que la democràcia europea del segle XXI té un abast major que la grega, només faltaria. Però ja fa temps que l'exercici de la política no guarda les formes que serien convenients. Ben al contrari, cada dia està més i més acceptat que la política és una ocupació on, a la vora de certa gent honesta i compromesa, no són estranys els tramposos i els aprofitats. I, de fet, només cal fullejar els diaris per comprovar que, efectivament, no és difícil trobar casos que corroboren aquestes afirmacions. A Itàlia, per exemple, els diaris en van plens, de les aventures sexuals del primer ministre, Sílvio Berlusconi, un individu que no va tindre cap rubor a reformar les lleis per impedir que la justícia condemnara les seues malifetes i que ara està acusat de passar la nit amb dones de companyia, és un dir, els honoraris de les quals satisfeia un amic seu que vés a saber què obtindria a canvi. En les fotos que han aparegut als diaris es veu també un altre polític, l'exministre txec, Mirek Topolanek, a qui van retratar ensenyant allò que no se sol mostrar, almenys en públic. Txecs i italians, però, no són els únics. Als polítics britànics no els han fotografiat sense calçotets, que sapiguem, però també els han agafat amb les vergonyes a l'aire. Segons sembla, els parlamentaris de Sa Majestat la Reina s'aprofitaven dels diners de tots els contribuents per anar tapant forats personals, que si unes reformetes a casa, que si els interessos de l'hipoteca, que si vés a saber quin caprici. I més a prop, a l'Estat espanyol, el partit de l'oposició no passa dia que no tinga un representant o altre declarant davant del jutge, qui per falsificar firmes, qui perquè l'acusen de suborn, qui per un frau fiscal, qui per fer d'espia en les hores lliures. Malgrat la gravetat de les imputacions, però, Mariano Rajoy no ha considerat oportú d'exigir cap dimissió, tan se val que alguns exercisquen de president autonòmic o de tresorer del partit.
Ja fa temps que la política ha deixat de ser un ofici honorable, que les sospites de corrupció són perfectament compatibles amb l'exercici de qualsevol càrrec, que la democràcia es limita a poc més que una rutina electoral. No sé què ha pogut passar per a què perdem el llegat impagable de què parla Sòcrates. El que sé és que no cal remuntar-se a Plató per intuir-ne les conseqüències. Hi ha prou a conèixer una mica d'història i a observar atentament els resultats de l'extrema dreta en les passades eleccions europees.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (28/6/09)