dijous, 25 de juny de 2009

El soterrani de Bernhard

Supose que, a tots els que us agrada la lectura, heu sentit ràbia -dolor, fins i tot- quan veieu acostar-se, inexorablement, el final d'un llibre que us encisa. A mi -que cada volta em passa menys- em va passar l'altre dia. Vaig començar-lo amb ganes: m'atreia l'autor, Thomas Bernhard, de qui feia anys que no llegia res. Vaig començar-lo una mica distret, ja se sap, les cabòries que, de tant en tant, et ronden pel cervell i no et deixen parar l'atenció que mereixen les coses importants. Així que les primeres pàgines em van sobrevolar una mica, com si diguérem. Però lentament, l'espiral inexorable del text em va anar absorbent més i més, fins fer-me girar al compàs d'una prosa incissiva i hipnòtica, descarnada i poètica, que em guiava en un descens implacable cap a les evidències més crues, aquelles que sovint disfressem per evitar de vore. El llibre a penes té 120 pàgines, així que vaig imposar-me de racionar-lo, com si fóra un lícor preuadíssim o, millor encara, una placa de xocolata d'aquestes d'un tant per cent de cacau elevadíssim. Em va durar tres dies, amb tot. Només tres dies. I, en acabar-lo, vaig sentir una ràbia que feia temps que no sentia. El llibre, per cert, es diu "El soterrani" i és la segona part de la pentalogia de memòries que va escriure Bernhard. L'ha editat la impagable Edicions del Salobre. I ahir de matí, vaig encomanar-ne el llibre que el precedeix -"L'origen", que també han editat la bona gent del Port de Pollença. En seguirem parlant, en aquest bloc.
Publica un comentari a l'entrada