dijous, 25 de juny de 2009

Uns pocs dies

Supose que resulta utòpic pensar que el desgraciat episodi que ha protagonitzat Franns Rilles Melgar, el bolivià que va perdre el braç en una panificadora de Gandia, posarà sobre la taula (i servirà, doncs, per començar a solucionar) la precària situació en què treballen i viuen molts immigrants clandestins sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Perquè sí, és cert que els detalls de l’accident són tan obscenament cruels que és difícil prescindir-ne i mirar més enllà. Que costa fer-se a la idea que algú puga mantindre desactivades les proteccions de la maquinària per augmentar la productivitat sense importar-li quines conseqüències pot tindre la seua acció. I encara més, imaginar algú tan bèstia per abandonar a 200 metres d’un hospital una persona que acaba de patir la secció d’un braç i encara tindre la barra de llançar el membre amputat al contenidor i seguir treballant com si no res. No sé com conclourà la història, però seria ben vergonyós que els propietaris del Forn Rovira Safor S. L. (que, pel que hem conegut, s’acosten molt al tòpic més lamentable d’empresaris sense escrúpols) no acabaren pagant un preu ben sever per aquest comportament vergonyós i intolerable. Siga com siga, són tan dures de pair, tan increïbles, les circumstàncies de l’accident, que resulta difícil, molt difícil, abstraure’s i mirar més enllà. I constatar que, a la nostra vora, es produeixen situacions ben pròximes a l’esclavisme de què tant abominem de boqueta. I que és ací, encara més que en el trist episodi de Melgar, on hi ha el problema més gros.
I aquests dies, a més, hem tingut ocasió de comprovar-ho. Dimecres vam conèixer que els mossos d’esquadra havien tancat a Mataró una setantena de tallers tèxtils on les màfies xineses explotaven vora 450 compatriotes. Sense contracte, com Melgar, i també sotmesos a llarguíssimes jornades de treball, en condicions igualment precàries. I a canvi, també, de poca cosa més que un grapat d’euros amb què malviure. Aquests treballadors xinesos dormien i treballaven en el mateix lloc, un lloc escàs i infecte, i no disposaven ni tan sols d’una pausa per menjar, sinó que ho feien mentre atenien les màquines cosidores. Els seus explotadors, xinesos també, ja s’havien preocupat que no conegueren cap llengua amb la qual comunicar-se, no fóra cas que s’aventuraren a descobrir si hi havia un món millor més enllà de les parets del taller. I ja poden imaginar-se vostés que el de Mataró, tot i ser-ne un d’extrem, no és l’únic cas. Ací i allà, concentrats en tallers clandestins, o disseminats en obres i botigues, en fàbriques i explotacions agrícoles, hi ha fins a mig milió de persones que treballen a l’Estat espanyol sense contracte que els empare. Sotmesos a les abusives condicions de patrons sense entranyes que s’aprofiten de la fam i de la por per traure’n rèdit econòmic. Que els exploten més enllà de la llei i de l’ètica. Que alimenten els seus comptes corrents i es paguen els seus cotxassos a costa de la dignitat dels més desvalguts. Per això el cas de Melgar és una anècdota tristíssima, sí, però és únicament la punta visible d’un iceberg de proporcions majors.
No és previsible, però, que la desgràcia de Melgar ens moga a actuar amb major contundència, més enllà de casos puntuals com el de Mataró. No és previsible que, com diu el tòpic benintencionat, la seua dissort servisca almenys per pal·liar la situació terrible de tants treballadors clandestins que es guanyen la vida en una situació ben pròxima a l’esclavatge. El més probable és que, durant uns dies, les càmeres de televisió exploten –qui sap si reduint-lo a una anècdota banal- el cas de Melgar. Que facen caixa amb les llàgrimes de la mare i amb el posat desvalgut del fill. Que el vagen esprement fins que deixe de rajar-ne el suc de la morbositat pública i la gent se’n canse i la seua desgràcia deixe de ser rendible. Aleshores, l’abandonaran a la seua trista sort. I nosaltres ens oblidarem d’ell i ens oblidarem també del mig milió de persones que seguiran guanyant-se la vida en condicions intolerables sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Fins que el pròxim accident els torne a posar d’actualitat. De nou durant uns pocs dies.


Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/6/09)
Publica un comentari a l'entrada