dilluns, 1 de juny de 2009

Les fosses, novament

Ja saben vostés que el Tribunal Suprem, a instàncies del sindicat (és un dir) Manos Limpias, ha imputat el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevaricació. Se l’acusa d’haver obert el procés contra els crims que va cometre la dictadura franquista tot i saber que no n’era competent. Aquell sumari, si recorden, va generar molta expectació perquè apuntava a causa general contra el Franquisme i perquè havia de facilitar l’obertura de fosses comunes i el soterrament digne, prèvia identificació, de les víctimes. Però Garzón va acabar derivant-lo als jutjats provincials en considerar, tal com ara li imputen, que no era cosa seua. Una possibilitat (la de crear expectatives que no podria satisfer) que, coneixent el jutge més mediàtic de l’Audiència Nacional, ja havíem apuntat des d’aquesta mateixa columna. Amb tot, la novetat no és que es presente una querella contra Garzón, que ja en col·lecciona més de 40 (prop de la meitat de les quals promogudes per Manos Limpias, per cert). La novetat radica en què és la primera que prospera.
Manos Limpias es presenta com un sindicat, però això, com escrivia abans, és només un dir. Perquè, en realitat, no es coneix que tinga representació en cap centre de treball, de la mateixa manera que els seus afiliats –més de 6000, segons fons pròpies- són també tot un misteri. Ara bé, ningú no li pot negar una activitat intensa: en els darrers anys, per exemple, el presumpte sindicat ha presentat centenars de recursos i querelles contra els artífexs del procés de pau en Euskadi, contra dirigents dels nacionalismes perifèrics i contra mesures que, al seu parer, atacaven l’ortodòxia catòlica, la unitat d’Espanya o la monarquia. Al seu capdavant, figura Miguel Bernard, un senyor que, fa temps, va ser secretari general de Fuerza Nueva, el partit d’ultradreta amb què Blas Piñar pretenia ressuscitar les essències del Franquisme. Van situant-se?
Si anem una mica més lluny, comprovarem que el ponent de l’admissió a tràmit de la querella contra Garzón, Adolfo Prego, és un magistrat que firma manifestos contra la llei de Memòria Històrica, coopera amb la Hermandad del Valle de los Caídos i forma part de fundacions que promouen, en col·laboració amb Manos Limpias, campanyes de defensa de la Nación Española. Així, doncs, la maniobra contra Garzón (que no dic que no tinga fonament, sabent com instrueix els sumaris el jutge estrella) no pot ser interpretada sinó com un intent dels nostàlgics del règim del dictador Franco de posar més traves a la reparació dels crims que va promoure l’assassí del Ferrol. Res de nou, per tant, si no fóra que aquesta ofensiva l’avala un órgan com el Tribunal Suprem. I això són paraules majors. Tant, que resulta difícil no interpretar-la com un toc d’avís a tots aquells que vulguen revertir la impunitat judicial de què gaudeix, encara ara, el Franquisme.
De fet, la majoria de jutjats provincials –els competents per conèixer els casos de les fosses comunes on reposen les víctimes del Franquisme- no fan res per impulsar les exhumacions que s’hi denuncien. Per justificar la seua inacció s’emparen en certes controvèrsies jurídiques que qüestionen qui en té les competències. En aquest context, la decisió del Tribunal Suprem, ni que siga en clau simbòlica, suposa un recolzament clar d’aquesta passivitat. Un entrebanc més per als familiars dels morts. Ara bé, aquesta situació només és possible perquè l’esquerra (la que ens governa, vull dir) va patir un nou atac de pànic i es va conformar amb una llei de Memòria Històrica poruga, que no arribava on havia d’arribar. Una llei que ni tan sols es va atrevir a invalidar els judicis franquistes o a garantir certs drets elementals: l’exhumació de les fosses comunes, la identificació dels cadàvers i els soterrament digne de les restes. Així les coses, els familiars dels morts, abans de poder-los soterrar com cal, han d’enfrontar un camí ple de controvèrsies jurídiques, tràmits enutjosos, silencis còmplices i dilacions intolerables. Un carreró l’eixida del qual ha estat cegada per un mur fet de complicitats, més o menys encobertes, amb la dictadura però també de falta de valentia a l’hora d’enfrontar certes qüestions. No sé si m’explique.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (31/5/09)
Publica un comentari a l'entrada