Pere Rovira recupera els “Sonets per a Helena” de Ronsard

De la mà d’un traductor del pes del poeta lleidatà Pere Rovira, l’editorial Proa ha publicat “Les roses de Ronsard”, una antologia dels sonets que el poeta renaixentista francés va compondre al final de la seua carrera poètica en honor d’Helena de Surgères, una dama d’honor de Caterina de Mèdicis. Pierre de Ronsard (1524-1585) va ser, sense dubtes, el poeta més influent del seu temps i, en tot cas, un dels que més va perfeccionar el sonet i més va enriquir la llengua poètica. Home de gran formació clàssica –se li n’ha criticat fins i tot una excessiva fidelitat en els seus versos- va deixar la carrera militar a causa d’una sordesa i es va dedicar a l’estudi de les Humanitats i, més tard, va entrar al servei de la Cort. La publicació de “Els amors”, una col·lecció de sonets d’inspiració petrarquiana en honor de Casandra Salviati, la filla de 14 anys d’un banquer florentí per qui professava un amor platònic, van suposar la seua consagració com a poeta. Un prestigi que ratificarien els “Himnes” (on tracta qüestions filosòfiques i polítiques) o diversos lliuraments dels “Amors” i les “Odes”. A petició del rei Carles IX, comença a escriure “La Francíada”, un poema èpic que exalta el llinatge dels Valois i vincula, a la manera de Virgili a “L’Eneida”, l’origen de França amb la guerra de Troia. Però l’obra, condicionada pels capricis reals, va resultar un fracàs que, sumat a un cert canvi de moda poètica, va causar el desprestigi de Ronsard. Més tard, però, encara va escriure els “Sonets per a Helena”, que van publicar-se en dos volums. Allí, Ronsard torna a fer servir la influència de Petrarca per cantar els amors d’un home vell per una dona jove. D’aquests dos llibres, Rovira n’ha seleccionat una cinquantena llarga que, amb l’afegit de quatre sonets finals, integren “Les roses de Ronsard”.
A Pere Rovira, que firma el llibre com a autor, va seduir-lo, entre altres valors, el caràcter amable i subtil de la poesia del francés, que “planta cara a la desgràcia amb elegància i, potser per això, no perd mai la tranquil·litat estilística”. Efectivament, s’ha discutit si l’amor per Helena que declara als sonets té una base real o les composicions responen simplement a un impuls literari. En realitat, el que importa són la manera tan viva amb què retrata, com escriu Rovira, “el malestar físic i moral de ser vell” i la dignitat amb què l’assumeix; la pervivència de l’amor, malgrat el pas del temps; la profunditat de les reflexions que fa sobre el sentit de la vida o l’humor que fa servir de tant en tant. En realitat, el que importa és que aquests versos continuen plenament vigents, segles després d’haver estat escrits. I que el retrat que es desprén continua sent ben actual. Que la veu de Ronsard encara és capaç d’alterar-nos el pols, de moure’ns a pensar. De commoure’ns.

El Rotgle i la Censal

Fa 25 anys, l’escola pública valenciana encara no impartia classes en la llengua pròpia i les llars d’infants simplement no existien. En aquell context va començar a funcionar a Castelló el parvulari El Rotgle, fruit de l’empenta d’una part de la societat civil compromesa amb l’escola valenciana i en valencià. D’aquella empenta va nàixer també el Col·legi Censal. Ara, sota la direcció de Vicent Pitarch, s’ha editat el llibre “Escola Censal”, commemoratiu de l’efemèride que compta amb testimonis d’antics alumnes, professors i pares, entre els quals el de l’escriptor Jaume Cabré.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (31/5/09)