Destino rescata Flaubert

Diuen que, en èpoques de crisi, les editorials tiren mà dels clàssics perquè no han de satisfer drets d’autor. És possible, tot i que, ara per ara, no ens hem vist envaïts encara per una allau de resurreccions il·lustres. Siga com siga, Destino ha recuperat la traducció que Lluís Maria Todó va fer de “L’educació sentimental”, de Gustave Flaubert, una de les obres magnes de la literatura francesa del segle XIX, discutida i admirada en idèntica proporció. Sobre ella, de fet, s’han dit moltes coses. Que és una novel·la sobre la inacció, perquè la lectura avança i no sembla que succeïsca res. Que és una de les millors novel·les psicològiques que s’han escrit sobre la desil·lusió. Que retrata el fracàs d’una generació que no sabia què fer amb les seues vides. Que documenta la fi de la utopia revolucionària que s’encetà en 1789 i que acabaria amb la restauració de l’Imperi. O també que Kafka somiava que la llegia íntegrament, a dalt d’un cadafal, a una sala plena de gent que sucumbia al poder de la paraula.
La novel·la narra uns anys de la vida de Frédéric Moréau, un jove atractiu i de bona família, que s’enamora d’una dona casada, Marie Arnoux. Hi entrarà en contacte i l’estimarà, de manera platònica, tota la vida. De primeres, perquè ella rebutja la infidelitat; finalment, quan ella es decideix a donar el pas, perquè una circumstància familiar –una malaltia del fill de la senyora Arnoux- ho impedeix. Amb tot, Frédéric orientarà la seua vida a provar de reunir una fortuna que li permeta aspirar a aconseguir la dona que estima. Els propòsits, però, no són ferms. De fet, abandona els estudis de dret, fa propòsit de dedicar-se a la literatura però no supera la fase de les bones intencions, i acaba vivint dels diners que li envia de la seua mare. I, és clar, manté relacions amb altres dones, s’integra a la vida social parisenca, es bat en duel, participa en fets d’armes i està a punt de casar-se amb una rica hereva. Com a teló de fons de les peripècies de Moreau, Flaubert situa els últims anys del regnat de Lluís Felip d’Orleans i l’esclat de la revolució de 1848, una revolta que, després de proclamar la Segona República i convocar les primeres eleccions per sufragi universal, conclouria amb la repressió de les classes populars i l’entronització de Lluís Napoleó, que acabaria proclamant-se emperador.
És cert que la lectura de “L’educació sentimental” no respon a certs paràmetres molt de moda. Que no atrapa el lector per la seua acció trepidant o pels artificis que intenten mantenir-lo captiu. Que sembla que Flaubert es limite a transcriure els fets com si fóra un notari. Amb un cert distanciament. Ara bé, el retrat psicològic dels personatges (i, per extensió, de les classes socials on s’adscriuen i, doncs, de la societat francesa de meitat del segle XIX) que va construint-se lentament, a base de detalls mínims, és d’una subtilesa i una contundència que ja justifiquen, per si sols, la lectura.

La maledicció de Colometa

Josep Castelló és de Pedreguer, a la Marina Alta i acaba de publicar “El Montgó i l’esbarzer” (Edicions del Bullent), una narració per a infants de tints èpics que beu també de les fonts rondallístiques populars. La història se centra en la princesa Colometa que, casada amb un tirà, haurà de fer front a una maledicció que la converteix en bestiola. Serà la seua donzella Carme qui, amb l’ajuda d’un cavaller i del déu Montgó, mire d’arreglar el desficaci.


Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (7/6/09)