dijous, 25 de juny de 2009

Paco Giménez publica una antologia d’il·lustracions

De vegades, i sovint de manera inesperada, et cau a les mans un llibre insòlit. L’obres, potser amb presses perquè hi ha altres negocis que t’acuiten, i de sobte t’adones que el temps s’ha aturat. Passes les fulles lentament, deixant-te atrapar pels detalls de cada dibuix, per les frases que, ací i allà, et criden l’atenció. I el temps no importa: els compromisos poden esperar. Així que, si teniu pressa, us recomane que no obriu aquest “Domador de línies” que ha publicat Perifèric Edicions. Si ho feu, correu perill de fer tard allà on us esperen.
Podríem dir que “Domador de línies” és un llibre de retalls. De retalls selectes, això sí. Una mena de collage fet amb els millors treballs (o els més entranyables o els més significatius per a l’autor) d’un dels dibuixants valencians de major solvència, Paco Giménez (València, 1954), un il·lustrador autodidacta que ha signat tant adaptacions de clàssics per a lectors incipients com algunes de les millors narracions valencianes de literatura infantil i juvenil, moltes de les quals escrites per Carles Cano. D’aquesta ingent producció, Giménez n’ha seleccionat una quarantena. I els ha buscat –a manera d’il·lustracions líriques- la millor companyia possible: els versos de Marc Granell, que, a més de ser un dels majors poetes valencians actuals, ha sovintejat amb èxit la poesia per a infants. Dues personalitats de prestigi per a un llibre que fa goig, molt de goig. Perquè Giménez és d’aquells que no deixa de temptar nous camins, d’explorar noves vies. De manera que “Domador de línies” és una mostra de les diferents formes amb què es pot abordar la il·lustració d’un llibre destinat als lectors incipients. Dels múltiples matisos d’una disciplina delicada: la d’acompanyar un text que ha de ser solvent per si mateix, un equilibri sempre difícil. Però, al meu parer, el llibre és també una reivindicació, una crida a respectar i valorar com cal el treball d’uns professionals que, encara de vegades, no apareixen a la portada dels llibres que il·lustren (o ho fan en lletra menuda) i als quals sovint ni tan sols citen les ressenyes que s’ocupen d’aquests. En aquest sentit, l’antologia té una virtut afegida: el fet d’haver-se separat dels textos a què donaven suport, deixa els dibuixos nus davant del lector. Ja no són una crossa agradable sinó que ens interpel·len directament. Amb tota la potència del seu missatge. Com a veritables obres d’art plenament autònomes. Una experiència que delata no sols la gran vàlua artística de Paco Giménez sinó també deixa en evidència que sovint no valorem com cal el treball dels il·lustradors.

Una nissaga mallorquina

Jaume Armengol va nàixer a Inca (1938) i ha fet d’activista cultural –va ser president de l’Obra Cultural Balear-, de polític i d’escriptor. En 1966 va guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb “Els dies”. Després, ha publicat novel·la (“El caminant perdut”, “Que la terra et sigui lleu”) i assaig (“Socialisme i nacionalisme”). A “Ombres de tardor” (Moll) recrea la història d’una nissaga familiar que li permet de reviure l’últim segle i mig d’història de Mallorca. Per a dur-ho a terme, Armengol es posa en la pell de diferents personatges que rememoren alguns moments importants de les seues biografies. Instants que, de vegades, li permeten recrear alguns dels episodis més significatius de la història mallorquina recent o la petjada de personatges tan emblemàtics com la parella que formaven Frederic Chopin i George Sand.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (14/6/09)

Publica un comentari a l'entrada