Molt estrany

Ja saben vostés que els entesos, si fa no fa, han certificat que l'actual crisi econòmica l’ha originada una desproporció entre els compromisos adquirits i les possibilitats reals. Una distància que s’ha alimentat, sembla, d’una mala pràctica bancària. Segons ens han explicat, resulta que, impel·lit per una competència ferotge i també (no cal dir-ho) per l’ànsia desmesurada de guanys, el sistema bancari mundial havia convertit en pràctica habitual la concessió de préstecs sense observar les mínimes garanties que n’asseguraren la devolució. Com tothom ha pogut comprovar els darrers anys, els bancs i les caixes no sols deixaven alegrement diners a la gent que acudia a les oficines bancàries, sinó que fins i tot, i per si no t’havien vingut al cap, et suggerien diverses maneres de gastar-te un capital que no tenies: canvie de cotxe, ens deien, o faça reformes a la cuina o, millor encara, embarque’s en un creuer de somni per les illes gregues o els fiords noruecs, que nosaltres li ho paguem tot i més endavant, quan li vinga bé, ja ens tornarà els diners. Així les coses, la bola no podia fer sinó créixer i créixer. Fins convertir-se en l’allau imparable que ha acabat per arrossegar-ho tot. Ara bé, si sembla clar que la causa primera de la crisi ha estat la voracitat dels bancs, aquesta no hauria estat possible sense la creença generalitzada que la prosperitat era imparable. Que el capitalisme, lliure finalment de traves, havia superat les crisis cícliques que havia descrit Karl Marx i enfilava un progrés sense final.
Ara bé, diguen el que diguen en públic certs economistes, es justifiquen com es justifiquen, la crisi no ha estat un fenomen inesperat. Ben al contrari, es veia vindre de lluny. I sense ser cap expert en la matèria. Hi havia prou, per exemple, a passejar per qualsevol poble de la nostra façana marítima i fer una operació ben senzilla. La que resultava de posar en relació la immensa quantitat d’habitatges que hi havia en construcció amb els preus que en demanaven els promotors i el salari mitjà de la gent com vosté i com jo: és a dir, de la gran majoria de potencials compradors d’aquelles cases. I ja feia temps que no eixien els comptes. Ja feia temps que es veia que estàvem estirant més el braç que la màniga. Que no podia haver prou gent amb diners suficients per permetre’s les hipoteques que es derivaven de la compra d’aquells pisos a la vora de la mar. Que allà hi havia alguna cosa que no encaixava.
Ara bé, s’han plantejat vostés com és possible que, si la crisi la podíem intuir vosté i jo (que d’economia en sabem la justeta i només si ens l’expliquen amb claredat), els especialistes no l’hagueren prevista? Com s’explica que els analistes dels bancs (gent amb sous de molts zeros) no hagueren intuït el col·lapse? Francament, jo només trobe una explicació. Que, com vosté i jo, i amb més precisió encara, també ells preveien que se’ns venia a sobre una de grossa. De molt grossa. Però que, per una raó o altra, per conveniència o per mala fe, decidiren seguir endavant com si no passara res. Només així s’explica que els bancs continuaren oferint préstecs a gent que, no sols no els havia demanat, sinó que no estava gens clar que poguera assumir-ne les quotes.
I la jugada, ben mirat, no els ha eixit gens malament. És cert que algunes firmes emblemàtiques, sobretot dels Estats Units, s’han ensorrat amb molt d’estrèpit. I que no pocs bancs han patit daltabaixos importants. Però d’altres no han deixat de guanyar diners. I, en tot cas, la principal mesura econòmica que han adoptat la majoria de governs, tant els de més enllà com els de més ençà de l’Atlàntic, ha estat una fabulosa injecció econòmica al sistema financer. Una mesura curiosa, no m’ho negaran. Perquè, si, com déiem abans, la crisi l’han provocada les males pràctiques bancàries, si l’origen de tots els trastorns actuals està en l’excessiva voracitat dels bancs, com és que els responsables de la crisi són ara els principals beneficiaris de les mesures governamentals? De veritat que l’únic camí per solucionar la crisi és posar-nos en les mans d’aquells que l’han provocada? Sincerament, encara que m’ho expliquen, no sóc capaç d’entendre-ho.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (